Negrei3colors: «Percepció per davant de perfecció»

Explica Miquel Marqués, bateria, que després de dotze anys tocant junts, «l’únic secret és l’amor, molt d’amor dels uns als altres. Molta compenetració, amistat i naturalitat». Cada setmana, fan feina, dues cerveses, dos xigarros, riuen, ploren, toquen plegats.

De fet, són més que un grup de rock and roll, són família. I és literal. Ja de ben jovenet, en Jaume Bergas Negre, entre La Burot i Arde el Mar, amb qui va guanyar el V Concurs de Pop Rock de Palma (1987), ja festejava amb la seva dona, que és la germana d’en Miquel, i.. dues nines i fins avui. «Cuñao».

I els primers dies de 2021, el violoncel·lista Gabriel Fiol i la representant del grup i cantant de Voicello Carme Garí, acaben d’incorporar la petita Lida Fiol Garí a la família musical.

Parlam primer amb Jaume Bergas Negre, que dóna nom al grup amb el segon llinatge.

És cert que el disc ha tengut repercussió a València i a Catalunya i estam molt contents i agraïts per aquesta acollida tan inesperada. Nosaltres ja estam de tornada i el que volem, principalment, és passar-ho bé i gaudir de la música i del que cream junts. Ens encantaria poder presentar-lo dia 20 de març al Teatre Sa Congregació de Sa Pobla, a Mallorca, si les circumstàncies acompanyen.

Precisament, la veu i les lletres de Jaume Bergas Negre mereixen paràgraf a part. A les lletres hi tornarem després. La veu ha estat un dels aspectes que el productor Mateu Picornell ha volgut potenciar a la gravació.

Una veu molt profunda, que tot d’una vaig identificar com a element diferenciador, el primer que em va xocar. S’havia d’arrodonir. Té un registre molt ample, des d’un vellut molt suau a un de molt aspre, segons per on va la lletra. Tot ha anat molt rodat, ho duien tot molt assajat. Són uns amics molt ben avinguts.

Continua Mateu Picornell, sobre l’altre element principal del grup, el guitarrista Xavier Orestes.

És el tipus de guitarrista que jo volia ser quan era jove i tocava la guitarra, i mai vaig aconseguir. No és un gimnasta, és un músic sensible, i ens hem entès molt bé. Hem rigut molt gravant teclats a quatre mans.

Sobre Rafel Gallent, el baixista, Picornell destaca «el seu ric món interior a l’hora de tocar, que aporta una profunditat que et transporta allà on ell vol». Rafel Gallent es considera «un músic que prima la percepció per davant la perfecció absoluta, que m’avorreix». Toca el baix des de l’any 1980, i també es va proclamar guanyador del VI Concurs de Pop Rock amb La Isla.

Picornell segueix lloant, ara a Miquel Marquès, el bateria, amb qui ja havia treballat. «Un rellotge. Un altre que tampoc és un gimnasta, és un músic amb sensibilitat, i que sap quan li ha de pegar un cop al tambor i quan no li ha de pegar». I en un altre moment, ens ho confirma Miquel:

Amb Negrei3colors he crescut com a músic. He après musicalitat a la bateria, i sobre tot, a matisar, a saber tocar fluix i suau, amb escobetes, i així. Abans era molt rocker, tocava fort i contundent i ara he trobat el meu lloc, sense destacar. Un saxofonista cubà me va dir un dia a una jam session que era un músico de acompañamiento buenísimo.

I per acabar, Mateu Picornell es refereix a Gabriel Fiol, «un tot terreny. El nostre cel·lista oficial. Tant li és tocar música clàssica, com participar a projectes de bandes sonores, o al seu projecte en solitari. Té una carrera molt fructífera per endavant».

El violoncel·lista Gabriel Fiol també ha crescut i ha superat barreres amb el grup.

Jo vaig aceptar entrar al grup perquè sempre he estat obert a tot. Vaig començar apuntant-ho tot a la partitura, ja que venia del món acadèmic, fins que un dia em vaig cansar d’apuntar i corregir coses i vaig enviar les partitures a pondre… De tot d’una, jo estava molt encorsetat i de cada vegada, me sent més extrovertit quan a arranjaments i soltura es tracta.

Per a Mateu Picornell:

El disc és molt bo d’escoltar, és un estil eclèctic que beu de molts de llocs però ho combina de forma molt interessant, de manera que no fa ningú més que jo conegui, ni a Mallorca ni a altres indrets. Les lletres no passen llises, diuen coses. Tot i que n’hi ha d’altres divertides i de records personals.

I és cert, les lletres de Jaume Bergas són íntimes i universals. Parlen de temes incòmodes, com ara l’emigració, a l’havanera «Història d’un perdedor», i de la immigració, a «Àngels negres d’en Machín». Recuperen allò que tant estimam, els bars, amb el poema «Sonet de barri», del poeta eivissenc, ja mort, Manel Marí a la cançó «Aquest bar», i el mític i recordat París Texas, de Ramon de la O. I per tancar el disc, una «Coda» per escoltar amb auriculars i so envolvent en format 8D, un epíleg que arriba després d’un gran blanc en silenci, i amb tota classe de sons i renous, un divertiment. La rúbrica.

Cadascú per la seva banda, els membres de Negrei3colors, porten una llarga trajectòria a la música, i és ara, quan han trobat el seu lloc merescut, a primera línia.

«Aquest reconeixement d’ara és com un premi que no esperàvem», diu Rafel Gallent. Per la seva banda, Xavier Orestes, que durant un temps també va tocar amb l’inconfusible Pere Pla, de Furnish Time, afegeix que…

…tenir una discogràfica a darrera t’ajuda a enlairar-te, però seguim fent el que més ens agrada, al nostre aire. No s’ha de tenir por a res. Sempre hi haurà qui tocarà millor, però miram d’aprofitar totes les eines que tenim per fer la música que ens agradaria escoltar. Me fascina entendre per què hi ha músiques que creen tensió i d’altres que et relaxen, la psicologia de tot plegat, les emocions i les matemàtiques de la música…

Com ha dit Picornell abans, les fonts musicals de Negrei3colors són les mateixes que inspiren a d’altres músics: Nick Cave, Tom Waits… Però ells ho processen diferent, a sa seva bolla, fora convencions, que és la marca de la casa. Records, somnis i nostalgia però també la felicitat i la satisfacció. Enhorabona, al·lots