Pep Suasi: «L’amor i la música sempre guanyen»

Hola Pep!! A Mallorca Music Magazine ens feia moltes ganes fer una xerradeta amb tu. A la fi ha arribat!

A la teva bio, s’explica que cantaves al pupitre de l’escola, als sis anys, es diu. Com era això? Cantaves a classe?

Sí. Sa meva mestra, Francisca Oliver, me’n pujava als pupitres de les classes i jo amb, sis anys ja li començava a agafar gustet a això dels bolos….

De fet, els primers anys marquen la nostra vida. El teu primer grup va ser amb companys d’escola, amb amics de l’escola. Què us va motivar?

En aquells temps, en devíem tenir devers 15, 16 anys, i era una manera més de passar-ho bé, fent assajos i concerts, tot era molt divertit i encara molt més amb amics. Què més es pot demanar, per a uns inicis…

Ets pare, i a la foto del teu perfil se’t veu tocant la guitarra, amb el teu fill embadalit, encara que no se li veu la cara. Què us ensenyau mútuament? Tu a ell música? Li agrada? I ell a tu?

Es menut i jo tenim molt bona comunicació. Ell no atura d’ensenyar-me coses cada dia, és talment el meu «motor».

La música està molt present a ca nostra, per no dir en tot moment. Es menut toca sa bateria, i també va a classes de llenguatge musical, i això fa que, en tenir deures, els feim plegats, i ja aprofitam per tocar junts, un guster, vaja. També canta, només a la intimitat… jejejeje. Però mola molt perquè només és despertar-se, i au, ja el tens cantant. Li agrada tot el que és creatiu en general, i sa música especialment.

Al teu darrer disc «Que triomfi l’amor» obres el teu coret, i et mostres molt sincer. Què és primer, la veritat o la musicalitat?

Primer és la veritat, tot i que va molt lligada a la musicalitat. «Que triomfi l’amor» és un disc ple de missatges positius envers les relacions, ja siguin sentimentals, d’amistat, socials o de qualsevol tipus. Ja està bé de tanta crispació! Hauríem de gestionar millor les nostres emocions i saber canalitzar els sentiments cap a l’AMOR en MAJÚSCULES.

Recentment, has col·laborat amb Toni Bestard, que t’ha fet un vídeo, i amb Diego Ingold. Què és de bo i enriquidor interactuar amb altres creadors, d’altres disciplines, no?

És una passada poder veure la quantitat de talent i professionalitat que tenim a ca nostra. Amb el temps, i més a Mallorca, te n’adones que tots junts, i en disciplines diferents, podem anar de la mà per fer moltes coses. Hem de creure més amb la gent d’aquí. Anar al teatre d’aquí, anar a veure pel·lícules de directores i directors d’aquí, anar a concerts de grups d’aquí. Pens en un dia on tota la xarxa cultural sigui un bloc. Estam en molt bones mans, només ens ho hem de creure més.

En el disc, tens missatges molt positius i d’alegria de viure, estimar i ser generós. Estàs en pau amb tu mateix? No tens ràbies ni frustracions?

Em trob en un moment dolç de la meva vida. Estic en pau amb mi mateix, i m’agrada veure la part bona de les coses. Ràbies, en tenc poques, i frustracions, també poques. Però és el dia a dia, caure i aixecar-te, què em fa veure que val la pena fer feina amb un mateix, per continuar tirant endavant.

Què significa per tu haver arribat a la maduresa? Ho consideres, també? En quin punt professional et trobes?

Jo crec que la maduresa és el teu creixement personal constant.

Cada dia és un degoteig de gestions emocionals que s’han d’anar encarant d’una en una. És un estat d’aprenentatge permanent, en el qual intent créixer a partir de les errades i els encerts que faig.

Professionalment, ara mateix, faig una col·laboració diària al programa Al Dia, amb Rafa Gallego i el seu equip, els matins a IB3 Ràdio. Com me molaaa! Darrerament, també he fet alguna coseta per IB3 TV. I pel que fa a la música, estam esperant a que els hotels tornin a obrir per reprendre les actuacions i l’espectacle què, en els darrers tres anys, han suposat la meva nòmina i el meu sustent, gràcies als sis mesos l’any de temporada turística.  Esperem que les coses canviïn aviat…

La música cantada en català ja és tan normal com ho pot ser en castellà o en anglès? Ha tocat sostre?

La música cantada en català encara té molta feina a fer. És veritat que des dels anys 80-90 fins ara, la cosa ha anat canviant substancialment cap a millor, però crec que podríem ser encara molts més. Cantar en català ha de ser una cosa natural. Jo, a casa, em faig un cafè amb llet, no un «café con leche», i dic «t’estim», i no «te quiero». Encara que em surt de forma natural, és cert que em puc expressar molt millor, a la vegada que també ho faig com a reivindicació, per principi.

Què falta, reggaeton en català?

Som un gran recercador de músiques, però es reggaeton no l’aguant ni un sol minut.

T’agrada el moment musical actual?

M’encanta…. estam en bones mans, molta creativitat, talent i ganes de dir i fer…. Som un gran seguidor del panorama balear.

Què és el millor, ara, a la música en general i a les Illes?

Hi ha molta diversitat i moltes propostes, tant a gravacions fetes a bons estudis com de més casolanes, fetes als locals. Per tant, hi ha molts de grups que poden editar i molts de grups que se «curren» el seu repertori dins el local amb moltes ganes.

Actualment, la música en directe està ferida de mort, però això no ens atura i el què he de fer és reinventar-nos i continuar endavant.

A les Illes sempre hi ha hagut un problema greu amb la insularitat i amb el nostre caràcter. Tot el que mos ve de fora sembla que és millor, però, des de el meu parer, fa falta creure més amb la nostra música, i que el consumidor vegi i cregui la quantitat de grups i músics de primer nivell que tenim.

Com serà la nostra vida cultural i musical en un futur, a mitjà termini?

Upssss, ara ho visc en molta incertesa, però sé que l’amor i la música sempre guanyen. El teixit cultural està molt tocat, tot el que l’envolta, des dels tècnics, als músics, la gent que fa els dissenys dels concerts, els promotors, els fotògrafs, els programadors… És tot molt incert. Però li hem de donar llum i pensar que tot tornarà, a poc a poc.

A les votacions convocades per la nostra revista, per a trobar la cançó que més ha agradat del 2020, has fregat la victòria, amb una diferència anecdòtica respecte al grup més votat (Ombra). L’afecte i el respecte del públic és el més valuós per a tu?

Primer de tot, l’enhorabona a na Mireia i a la banda, Ombra, i al públic. El públic és la millor crítica de la teva feina. Per tant, és a qui t’exposes i a qui vols arribar, sempre amb tot el respecte i l‘apreci. Sense públic, sa cosa no tira i quants més serem, més cantarem.

Has votat tu? A qui?

Sí, jo vaig votar a Xanguito.

Hi sols pegar una ullada a la revista?

Yeeeeees mola molt.

Les iniciatives de caire cultural sempre són benvingudes, i encara més, si la gent que hi «curra» li posa tot l’afecte, com ho feis vosaltres. És d’agrair que en aquests moments complicats, valentes i valents com voltros oferiu aquest escenari per donar-nos a conèixer. És un bon motiu per dir que hi ha moltes coses a dir, a veure i a fer. ENHORABONA, moltes gràcies i molta sort en aquesta aventura. Mos veim aviat als escenaris.