Dos tipos, Joan Duran ‘Sparrow’ (Manacor, 1991) i Juanito Gallego (Manacor, 1978) veuen un concert de Fundación Francisco Frankestein al Rock’n’Rostoll al dos mil vint i pico. Mentres sona «Voy a ser un drogata», es miren i pensen “això també ho podríem fer noltros”, i en Juanito afegeix “y mi hermano que cante”, referint-se a en Toni Gallego ‘Flores’ (Manacor, 1974). Cerquen a en Xesc Fernández (Manacor, 1990) per la bateria i se suma, tornat de Barcelona, Lluc Álvarez ‘Luki’ (Manacor, 1985) a l’altra guitarra.
Si rebobinam un poc abans, els germans Gallego ja estaven curtits als escenaris que trepitjaven des dels 16 i 20 anys amb una banda que va arribar a ser One Eight Seven, o 187 pels matemàtics, amb Emi García ‘Zapata’ i Joan Gelabert ‘Fil’. Gravaren aquesta versió hardcore de Sant Antoni. Per favor amolla el que facis i aprofita per fer karaoke, que duu la lletra.
Els altres tres Colegas de Bruno tocaven cadascú pel seu compte sense massa pretensions fins que va sorgir la idea de provar de fer una banda els cinc. A partir d’aquí va anar tot rodat.
Dins la banda comenten que no hi ha músic més bo o dolent que l’altre, ni jove ni vell. Els egos cada un el deixa a ca seva. Als directes volen que la gent s’ho passi bé, li agradi o no la música que fan. És més, ells mateixos simplement cerquen passar-s’ho bé ja sigui assajant, fent concerts o fent diades a foravila amb en Bruno i molts altres colegas.
D’aquest esperit ara tenim a totes les plataformes l’EP autoeditat «Mariposas», quatre temes que el seu públic ja coneix dels directes i que gravades no perden potència en absolut, ja que surten de les mans d’Estudi Can Recó, laboratori hardcoreta manacorí. No me creus? Idò escolta.
«Mariposas», «Bruno da vida», «Malditos ricos» i «Rector Rubí», els temes te podran resonar a elements que trobes a Parálisis Permantente, La Polla Records, Soziedad Alkohólika, Eskorbuto i Kortatu. Que esperaves, els Colegas de Bruno són personetes que s’han passejat i s’han relacionat per tots els garitos de Manacor i voltants (Esperits, Makokis…). La gutural veu d’en Flores, amb reminiscències metaleres com Sepultura i Pantera, li aporta originalitat i contundència al resulta, reconeixeràs al cantant per les ungles pintades sempre en negre, que no brutes.
Haver crescut a Manacor té conseqüències bones i dolentes. Les bones són haver begut d’aquesta sàvia de l’anomenat rock radical basc, que va arribar a portar Kortatu a Manacor al 1986, i haver gaudit de l’enyoradíssim padrino punk Christian Wolker, que ara dóna fruits tan espectaculars com són Los Colegas de Bruno.
No hay comentarios