Mallorca Music Magazine

Descubre la música que se hace en Baleares, con epicentro en la isla de Mallorca. Te acercamos la actualidad musical de las islas con especial atención a los artistas locales.

Tarifas agenda y banners

Formulario de contacto

redaccion@
mallorcamusicmagazine.com

info@
mallorcamusicmagazine.com

Publicado el 16 enero, 2023

Els millors discos de Jeff Beck

Per Pere Ferrando
Jeff Beck - Mallorca Music Magazine

Per molts que n’haguem presenciat, tots tenim un concert preferit. El meu, indubtablement, és el de Jeff Beck a Barcelona el 13 de juliol de 1979 a la plaça de toros Monumental. La presència del guitarrista hauria bastat per aconseguir la meva preferència però hi havia molta més i extraordinària música. Atenció: Weather Report en el seu millor moment, amb el baixista Jaco Pastorius; Stanley Clarke presentant l’excel·lent disc I Wanna Play For You; Dolores, la gran banda de jazz fusió liderada per Pedro Ruy-Blas, amb la presència de Jorge Pardo; i, com a teloners, inesperadament per a la gran majoria dels més de vint mil espectadors, Camarón de la Isla, amb la guitarra de Tomatito, presentant una joia que, si no heu escoltat, hauríeu de córrer a fer-ho: La leyenda del tiempo.

Amb el meu amic Quique, allà érem, especialment per veure Jeff Beck, finat fa pocs dies i de qui vull recordar els seus millors enregistraments.

cartell Jeff Beck - Mallorca Music Magazine

Les pàgines de la història del rock ens diuen que el 1964 Eric Clapton va deixar The Yardbirds perquè volia tocar blues, no cançonetes pop. El grup necessitava un successor a la seva altura, cosa difícil ja que Clapton començava a ser considerat el Déu de la guitarra. En un principi pensaren en Jimmy Page però estava guanyant molts doblers com a músic de sessió i rebutjà, momentàniament, l’oferta. Va ser el futur líder de Led Zeppelin qui els aconsellà un bon guitarrista que tocava amb The Tridents i del qual havia après força coses. Es tractava de Geoffrey Beck (1944-2023), Jeff per als amics; com Clapton, amant del blues d’Otis Rush i Buddy Guy.

Els músics de The Yardbirds es quedaren de pedra quan Jeff Beck els mostrà totes les salvatjades que podia fer amb les sis cordes i un pedal. El fitxaren de seguida i, amb Beck, el grup assolí les més altes cotes de l’èxit (cançons com «Heart Full Of Soul», «Train Kept A Rollin'», «Shapes Of Things»…).

El 1966 varen enregistrar l’àlbum Roger The Engineer (el millor de la banda). I poc després se’ls va unir Jimmy Page. D’aquesta manera la banda es convertia en un potent aparat capaç de mesclar blues, rock i pop. Es pot veure els dos guitarristes a una escena de la mítica pel·lícula de Michelangelo Antonioni, Blow-Up (basat en el magnífic conte «Las babas del diablo», inclòs a l’imprescindible llibre «Las armas secretas» de Julio Cortázar). A la pel·lícula, qui fa desastres amb la guitarra és Jeff.

Truth

El 1967 va abandonar The Yardbirds i va formar una banda. El personal que va reclutar era d’allò més interessant. Nicky Hopkins, versàtil teclista. Ronnie Wood (després amb Faces i des del 1976 amb The Rolling Stones). I el gran descobriment: un al·lot que cantava amb The Steampacket, Rod Stewart, qui interpretava el blues amb una veu única, poderosa i rasposa.

L’agost del 68 es publicava Truth (Columbia), un àlbum de heavy rock que ben prest s’havia de convertir en el punt de referència de moltíssimes bandes de rock dur. Truth és un dels millors discos metàl·lics no tan sols de la dècada dels 60 sinó de tots els temps. La guitarra de Beck combina brutalitat sonora, destresa, imaginació i virtuosisme, mentre que la banda que l’acompanya es posa a la mateixa altura. Hi trobam una versió de «Shapes Of Things» (peça exitosa de The Yardbirds), més lenta però atronadora i psicodèlica. «Beck’s Bolero», adaptació sui generis de la peça de Ravel, que va contar amb la participació de Jimmy Page i Keith Moon, el bateria de The Who. També hi ha dues peces del bluesman Willie Dixon: a «I Ain’t Superstitious» Beck demostra el domini del wha-wha, amb un eco brutal, i a «You Shook Me», hi trobam intercanvis o diàlegs entre el cantant i el guitarrista, pràctica que esdevindria corrent entre les bandes de heavy (amb Led Zeppelin com a màxims exponents de l’efecte). El disc també conta amb un grapat d’estàndards: «Ol’ Man River» de Hammerstein en la qual Rod Stewart realitza un treball fenomenal; l’aclamada canço de Tim Rose, «Morning Dew», i la medieval «Greensleeves» on Beck toca la guitarra acústica. A Anglaterra el disc no tingué èxit; sí, però, als EUA, lloc on Beck ha estat sempre més admirat. Truth és un disc imprescindible.

Beck-Ola

L’estiu de l’any següent, el grup tornava a entrar als estudis enmig d’una certa tensió. En quatre dies d’enregistrament i una setmana de postproducció varen realitzar Beck-Ola (Columbia, 1969). Podem dir que és una continuació natural de Truth; ara bé, és més heavy, més potent i molt breu (mitja hora). Les interpretacions vocals de Rod Stewart són més compactes i estan més ben integrades en la banda. El piano de Nicky Hopkins sona per tot arreu com a desllorigat. Wood garroteja el baix sense aturar. I la guitarra de Beck sembla una invitació a l’infern. Electricitat pura no apta per a oïdes sensibles. El repertori, encara que breu, és variat. Hi ha dues peces de Leiber i Stoller, clàssics d’Elvis Presley… Dinamita pura.

La gran estrella del disc és la increïble forma de tocar la guitarra: veloç, única, personal. Beck demostra que és un guitarrista imprevisible i, sobretot, innovador, capaç de subordinar a la perfecció una gran abundància de recursos tècnics.

Després d’enregistrar «Beck-Ola» vingué la debacle (problemes econòmics, enfrontaments personals…). El clima d’amistat s’havia trencat i el grup es va dissoldre. Rod Stewart i Ron Wood formaren els fantàstics Faces.

A pesar de tenir els contractes signats, no arribaren a tocar al festival de Woodstock, amb la qual cosa la possibilitat de comptar amb una plataforma de llançament única en la història del rock s’esfumava. Ben segur que haurien triomfat ja que eren únics en el seu estil musical. Bé, també hi havia Led Zeppelin, grup que tingué la sort de trobar un espavilat mànager, ben diferent a l’insuls Mickie Most, productor dels dos discos comentats. Per cert, mesos després de publicar-se “Truth” sortia al mercat el primer plàstic de Led Zeppelin amb unes molt sospitoses semblances (estil, potència, versions de Willie Dixon…); conten les cròniques que Beck s’emprenyà moltíssim ja que considerava que Jimmy Page li havia robat moltes idees. I no li faltava raó.
«Beck-Ola» és tan bo com «Truth», discos històrics per sentir-se un darrera l’altre, a tot volum i sense pausa.

Blow By Blow

El tercer gran disc de Jeff Beck és Blow By Blow (Epic, 1975). Abans hauríem de citar el període Beck, Bogert & Appice, supertrio de rock potent que tocà i enregistrà entre el 1972 i el 1974.

Precisament, a finals d’aquest any, va decidir gravar un disc instrumental per a la qual cosa ajuntà una sèrie de persones clau que l’ajudassin. El més important tal vegada va ser Max Middleton, excel·lent pianista amb qui havia tocat en la segona formació de The Jeff Beck Group (que, per cert, enregistrà dos discos molt bons). Però també va ser important el productor George Martin (el cinquè beatle) amb magnífics arranjaments («Diamond Dust») i l’aportació d’un so net i directe. Rellevant també va ser la presència a l’estudi d’Stevie Wonder (en un moment esplèndid de la seva carrera) de qui va incloure 2 cançons.

Blow By Blow és una mostra més de la versatilitat i les ganes d’explorar nous camins per part de Beck. I es nota que s’ho passava bé ja que a diverses peces trobam fragments atrevits, imaginatius, divertits… tal vegada improvisats. Un àlbum rodó ple de petits detalls que et sorprenen a pesar d’haver-lo escoltat mil vegades.

I qualsevol peça és excel·lent. Ja sigui l’inicial «You Know What I Mean», apoteòsica mescla de blues, rock i funky, que es fon amb «She’s A Woman» de The Beatles, en la qual utilitza el talkbox que, posteriorment, Peter Frampton popularitzaria. O «Air Blower», desbordant imaginació. O «Cause We’ve Ended As Lovers», original d’Stevie Wonder i dedicada al gran guitarrista de blues Roy Buchanan. No hi sobra res.

 Síguenos

Publicado por:

Pere Ferrando - Mallorca Music Magazine

Pere Ferrando

Crític musical. Ha treballat a Diari de Balears, Ràdio Mallorca-SER, Radio Cadena Española i Ràdio Calvià. Professor de llengua i literatura a diversos instituts i a l'Escola Superior d'Art Dramàtic de les Illes Balears (ESADIB).

No hay comentarios

Deja un comentario