No s’apaguen les estreles: un documental d’arrels i llavors

El teatre Xesc Forteza va viure, el passat el passat divendres dia 4 juny de 2021, un espectacle que conjugava música i vídeo, era un concert documental, el darrer projecte d’en Xavi Sarrià No s’apaguen les estreles. Tal vegada, algunes persones ja coneixen aquest títol per ser una de les cançons de la banda sonora de la pel·lícula La mort d’en Guillem que es va estrenar el passat 2020. És una pel·lícula que recorda la figura d’en Guillem Agulló, el seu assassinat i el judici posterior. Arran d’aquesta filmació, va néixer l’espurna d’aquest projecte. No és estrany si coneixem la trajectòria artística i vital d’en Xavi Sarrià, qui va formar part d’un dels grups valencians més importants i influents dins el circuit de música en valencià durant molts d’anys, Obrint Pas.

La història discogràfica d’aquest grup va començar l’any 1997 amb la Revolta de l’ànima i va continuar amb altres treballs com Obrint Pas, Terra, La Flama, Benvingut al paradís i finalment Coratge l’any 2011. L’any 2014 van celebrar la gira que donaria per finalitzada aquesta etapa musical i Mallorca va viure un emotiu comiat al Teatre Principal amb un concert acústic de la banda. A partir d’aquest moment en Xavi Sarrià va seguir caminant en solitari dins el món de la música. L’any 2017 Amb l’esperança entre les dents veia la llum, i arribava a l’escenari de la Sala Es Gremi amb l’acompanyament del Cor de la fera. Durant aquests anys, altres cançons han augmentat el seu repertori en format de singles: Alliberar-nos, A ple pulmó o Quan ens tornem a abraçar.

Arrels, memòria, resiliència

Tot això és necessari per entendre millor l’espurna d’aquest projecte. És necessari per reafirmar el fil conductor evident en aquest documental: entre la realitat del País Valencià, l’experiència d’en Xavi Sarrià i tota la seva música; sempre ha existit entre les cançons i els seus llibres, entre el disc Benvinguts al paradís i el llibre Històries del Paradís, entre la cançó La vida sense tu i la novel·la Totes les cançons parlen de tu. Totes les històries parlen d’arrels, memòria, resiliència; totes són històries reivindicatives, que denuncien la injustícia i la humiliació, que reivindiquen la memòria, la valentia, la cultura popular, la terra i la llengua. No s’apaguen les estreles és el projecte que dóna forma i llum a totes aquestes llavors. Documental que es va estrenar a À punt, la cadena autonòmica valenciana, el passat dilluns 21 de juny, dirigit pel periodista David Segarra i per Víctor Serna. Aquest mateix dia es va emetre el directe del concert celebrat al Teatre Principal de València el passat mes d’abril. Un regal per a totes les persones que no han pogut viure aquesta meravella en directe. Encara que el millor regal ja el té en Xavi Sarrià i tota la gent que hi ha darrere d’aquest documental, perquè acaben de rebre el Premi al Millor Llargmetratge i el Premi del Públic al Festival Gollut.

Es presenta un escenari ple d’instruments musicals, d’espelmes i amb el símbol del cor de la fera enmig de l’escenari. I les feres de l’escenari són en Luis Súller a la bateria, en Daniel Tomàs al teclat, Hèctor Peropadre a l’acordió, en Diego Barberà al baix, a la guitarra i a la veu, amb en Xavi Sarrià, na Xiomara Abelló i na Clàudia Key Day. El concert està construït sobre les paraules del mateix Xavi Sarrià, la transició de cançons i les projeccions dels testimonis que han donat vida a aquest projecte com les paraules de na Betlem Agulló, na Maria Navarro, Pep Gimeno Botifarra, Vicent Torrent, entre d’altres. Paraules que agafen forma dins el símbol del cor de la fera.

«Quan cantes tu, canta el meu poble» Ahmed Touzan

El concert comença parlant de les arrels, de les arrels de la mateixa terra treballada pels llauradors, de les arrels de la cultura popular del camp i Renaixem és la primera cançó que omple l’escenari. Les imatges projectades del camp, de la Pedania de València, reivindiquen el valor de la comunitat enfront de l’individualisme, i aquesta idea agafa forma amb la lletra de El país de l’olivera. L’escenari torna llum gràcies a unes petites espelmes que omplen d’emotivitat l’espai i a totes les persones que hi són presents, perquè la música és un lligam popular i cultural, així ho expressa a un moment del documental n’Ahmed Touzani, músic i llaurador, a en Botifarra: «Quan cantes tu, canta el meu poble» i tot d’una sona Del Sud. Les reflexions segueixen entre vídeos, testimonis i cançons. I arriba el moment de fer referència a la pandèmia, al confinament, que hem patit i sobreviscut; però no es pot comparar a la situació viscuda per aquelles àvies que van patir una pandèmia, una guerra, més por, humiliacions i repressió. Amb l’exili com a solució aquella gent va haver de fugir i entendre que «el cor és ta casa», un dels versos de la cançó Ànimes navegables. De la història de la guerra a la història de les tortures, i s’escolten els testimonis de les mestres, aquelles persones que sempre han tingut clar que, com deia en Nelson Mandela, l’educació és l’arma més poderosa per canviar el món. És el moment de la memòria, de la justícia, dels guerrillers supervivents, de I si demà no tornara.

Però si la música és el fil conductor d’aquest document, també s’ha de fer el seu petit homenatge a totes les persones que tenen per bandera l’esperança i la resiliència, que van haver de lluitar per allò que més estimaven: la música. I unes paraules ens recorden en Valtonyc, i se sent Alliberar-nos. I a poc a poc tota l’emoció de la música, l’emotivitat dels testimonis prepara l’auditori per recordar la mort d’en Guillem, tota la ràbia, tota la frustració que només amb 16 anys en Xavi Sarrià va deixar plasmada a la cançó No tingues por. Un dels pocs moments on els assistents agafen la paraula per cridar: «Guillem Agulló ni oblit ni perdó». Seguidament, altres temes com l’estima a la llengua genuïna i pròpia també agafen protagonisme, perquè el valencià era un signe d’identitat de molts de grups de les dècades dels 90: Obrint Pas, La gossa Sorda, Aspencat. Però també ho és ara, a més d’un acte de rebel·lia de grups més actuals com Auxili o Zoo. Grups que segueixen aquest camí i omplen d’esperança els escenaris d’arreu del món amb la llengua de la música, amb la seva llengua pròpia: el valencià. I a aquesta idea d’esperança posa melodia Amb l’esperança entre les dents. A ple pulmó vol recordar a totes les dones valentes, les guardianes de la memòria, les custòdies dels records. I damunt l’escenari amb la cançó Quan ens tornem a abraçar el protagonisme és per a la veu potent de na Clàudia i pea r la intensitat de la veu de na Xiomara, mentre el cor s’omple d’imatges d’abraçades on podem reconèixer altres artistes com na Flora, cantant de El diluvi, els cantants d’Auxili, entre altres persones anònimes que gaudeixen de la força de les abraçades.

Sentim el batec immortal de milers de Guillems

El final s’acosta i arriba el moment dels agraïments a totes les persones que han fet possible aquest concert documental d’agraïment a tot aquest moviment, la flama de tot un poble en moviment i sona La Flama. Però encara resta el moment més emotiu de tota la nit quan reconeixem No s’apaguen les estreles i enmig de la foscor de l’escenari sentim el batec immortal de milers de Guillems, i un silenci ple de sentiments. I del record d’una mort a l’esperança d’una nova vida; del patiment d’una absència a la fortalesa de la bellesa del paisatge que els ha vist créixer; gràcies a la cançó que en Xavi Sarrià va escriure per cantar a la seva filla petita, Cançó de l’alba. I d’aquesta manera agredolça acaba un espectacle diferent, emotiu, reflexiu, on la música, la paraula i la poesia volen canviar aquest món. Un espectacle que resumeix a la perfecció part de la història del país de l’olivera i tota la trajectòria artística i vital d’en Xavi Sarrià, totes les seves inquietuds, preocupacions, reivindicacions fetes cançons, connectades amb la llavor de la memòria, de l’esperança i de la resiliència.