Molta gent de la meva generació va arribar a Chick Corea a través dels seus imitadors o deixebles, especialment de l’Ona Laietana (Jordi Sabatés o la Companyia Elèctrica Dharma); ni tan sols haviem escoltat Bitches Brew de Miles Davis (inici de la llegenda coreana).
La seva defunció m’ha fet recordar quan vaig escoltar-lo per primera vegada i he arribat a la conclusió que degué ser el 1975 en accedir a dos àlbums de fusió (el gènere a través del qual molts arribàrem al bon jazz) de Joe Farrell: Moon Germs (joia) i Joe Farrell Quartet. En aquest darrer, Corea em cridà l’atenció negativament ja que les dues peces que ell signava no varen agradar-me (una fada canço per al lluïment de Farrell i una altra de free jazz que em produïa mal de cap).
Poc després, el segell català Edigsa començà a editar el material d’ECM: Keith Jarrett, Ralph Towner, John Abercrombie, Jan Garbarek, Nana Vasconcelos, Enrico Rava… Una selecció excel·lent. Però el que vaig escoltar infinites vegades (i sempre m’ha acompanyat) va ser Return to Forever, una mescla de jazz, música clàssica, música brasilera (la bossa nova d’Stan Getz, a qui Corea havia acompanyat durant els anys d’aprenentatge), flamenc… Això és autèntica fusió i la resta comèdies!
I, a més de Corea, amb aquell vinil descobrírem altres excel·lents músics: la cristal·lina veu de Flora Purim (fantàstica i sensual a «What game shall we play today»), el baix enèrgic d’Stanley Clarke, la inventiva percussió d’Airto Moreira…
50 anys després, Return to Forever sona igual de bé. La senzillesa i la manca de pretenciositat han estat virtuts que ho han fet possible. Una bona mostra de que el jazz també és popular perquè… a qui no li agrada aquest disc? No ho dubteu, un dia gris pot esdevenir primaveral si s’escolta «Sometime ago/La fiesta». Per cert, a principis dels anys 80, al programa Musical Expres, Àngel Casas va reunir Corea i Jordi Sabatés i realitzaren una emocionant versió de la peça citada. Es troba al canal de Youtube del pianista català.
Diuen que el disc va vendre molt, cosa que li va anar bé ja que aquell any les quotes per als membres de l’església de la Cienciologia havien pujat.
Posteriorment a aquest disc, en va publicar moltíssims, quasi un centenar sota el seu nom. No els he escoltat tots ni els escoltaré. De la trentena que han passat per les meves oïdes, cap supera les melodies, la frescor, l’atmosfera de Return to Forever.
5 altres grans discos
Tones for Joan’s Bones (1968)
Amb Woody Shaw, Joe Farrell, Steve Swallow i Joe Chambers
És considerat el seu primer album, enregistrat el 1966 i editat dos anys després. Em captiva l’elegant composició que dóna títol a l’àlbum (en format trio, sense vent); però, realment, el disc és calent, visceral, hard bop a l’estil McCoy Tyner, amb Chambers apallissant l’instrument fins a l’extenuació. Un Corea jove i molt imaginatiu.
Crystal silence (1972)
Amb Gary Burton
D’entrada diré que el vibràfon és un dels intruments que més poc m’agrada del jazz. Del mateix any que el ja comentat Return to Forever, el silenci de cristall (m’encanta la sinestèsia) presenta diferents jocs d’idees, fresques, intel·ligents, intuïtives. Un àlbum intemporal. «What game shall we play today», sense veu, és tan bona com l’original amb la Purim. No em cansaré mai d’escoltar la inicial «Señor Mouse».
Further Explorations (2011)
Amb Eddie Gomez i Paul Motian
Per a alguns amants del jazz, Explorations de Bill Evans va ser el millor àlbum del 1961. Further Explorations és l’homenatge de Corea amb motiu del 50 aniversari de la publicació. S’hi barregen temes d’Evans, Corea i estàndards. Deliciós.
Orvieto (2010)
Amb Stefano Bollani
Vaig descobrir-lo fa pocs mesos i va acompanyar-me dies i dies com a fons tranquil, però viu i rampant, de les meves lectures senils (ideal per a llegir Gabriel Ferrater i Joan Margarit). M’agrada més que el famós i supervenut An Evening with Herbie Hancock & Chick Corea in Concert. Orvieto, encara que diferent, em remet a Children’s Songs, disc també molt aconsellable (escoltau la divina peça nº 3, i intentau no plorar…).
Trilogy 2 (2018)
Amb Christian McBride i Brian Blade
En format trio i, com l’anterior, en directe. Hi trobam magnífiques revisitacions de clàssics (un «All Blues» espídic o el monkià «Work» que sembla tocat pel mateix Thelonious) i temes propis com «500 Miles High», una de les seves grans i populars composicions.
Publicado por:
Pere Ferrando
Crític musical. Ha treballat a Diari de Balears, Ràdio Mallorca-SER, Radio Cadena Española i Ràdio Calvià. Professor de llengua i literatura a diversos instituts i a l'Escola Superior d'Art Dramàtic de les Illes Balears (ESADIB).
No hay comentarios