Palma, dijous 18 d’agost de 2022
Concert de Manolo García a Son Fusteret
El 67è aniversari del cantautor Manolo García coincidí amb la seva actuació a Son Fusteret, a Palma. A partir de la mitjanit, el públic li va desitjar els molts d’anys en diferents ocasions, animat pels músics. Ell, agraït i content, va dir que el temps no existeix i que «no cumplo años, cumplo sueños».
Qui ho diria, 67 anys, i tanta alegria i energia per compartir. García no atura de moure’s, de ballar, d’anar d’un costat a l’altre de l’escenari i de treure el suc a cada instant, sempre amb uns grans mocadors de coll penjats o aferrats al micròfon. Cerca el contacte visual amb el públic, mira als ulls al màxim de persones possible: els de les cadires de les primeres files, a 81 euros cada una; els de les grades dels costats; i els que, darrere de la taula de so, veuen el concert de drets, amb les entrades a 52 euros.
I per si això no fos ja molt més de l’habitual, García baixa de l’escenari en un parell d’ocasions, algunes per pujar-se’n a la barrera que separa l’escenari del públic, i cantar més a prop dels devers tres mil cinc-cents seguidors presents. Tots, amb el mòbil a la mà, gravant les imatges que, probablement, mai no tornaran a mirar. Així ho va fer notar García, que convidà a la gent a viure el present en lloc d’enregistrar-lo amb els telèfons intel·ligents. Tots sí, sí, però amb el mòbil a la mà.
Un altre moment ben impressionant va ser quan de cop va baixar i caminar ràpidament pel recinte, per acostar-se al públic assegut a les grades dels costats i també als que hi havia drets darrere la taula de so. Envoltat i protegit per l’equip seguretat, García va cantar una cançó sencera mentre feia la volta, procurant que la majoria pogués sentir l’emoció de tenir-lo a prop, i mirant que cap assistent quedàs decebut per no haver-lo pogut veure a dos dits.
Qui es molesta en fer això? Qui pensa en tots els qui han pagat l’entrada per veure’l, sabent de l’esforç econòmic d’alguns? No ho fa tothom. Tanmateix, no hagués fet falta. A cada costat de l’escenari hi havia unes pantalles grans que mostraven el més destacat del concert, i quan no, mostraven imatges bucòliques d’ases i de natura. També hi havia altres tres pantalles verticals al fons de la palestra on es podia veure ampliat el solista de cada moment.
García va recordar els orígens, a un barri de Barcelona, allà on sonava la rumba catalana, mesclada amb molts altres sons igualment enriquidors i provinents d’Andalusia i del mediterrani. Fill d’emigrants d’Albacete, Manuel García García-Pérez no fa una actuació per a cobrir l’expedient, no, ho fa com si fos l’únic o el darrer concert, en aquest sentit és generós fins a dir basta.
A part de García, que també va tocar els bongos a A veces se enciende i la guitarra a altres temes, hi havia set músics més, però que sonaven com si fossin catorze, molts d’ells canviant d’instrument cada parell de cançons. Alguns, ja fa més de deu anys que graven i toquen amb ell.
Entre ells, Ricardo Marín, guitarra elèctrica i director de la banda, qui ha previst arranjaments especials per al directe i l’aprofitament de tot el potencial instrumental dels excel·lents músics: Víctor Iniesta (mandolina, guitarra acústica i elèctrica), Josete Ordóñez (veus, guitarres, mandola i mandolina), Juan Carlos García (percussió, tecles i veu), Olvido Lanza (violí, veus), Íñigo Goldaracena (baix) i Charly Sardà (bateria). A mig concert, els vuit artistes es varen asseure junts a davant de l’escenari, un devora l’altre, talment com un quadre flamenc, per interpretar alguns temes en clau més íntima.
García va presentar els darrers dos discos que ha publicat enguany. Desatinos desplumados, més acústic, i Mi vida en Marte, més rocker. El repertori, gairebé capicua per poquet, va començar amb Insurrección, cançó que va repetir al darrer bis perquè la cantàs el públic, que hi posava l’ànima i la veu en sentir sonar les cançons més conegudes. Entre elles, només va faltar Querida Milagros. Al final de tot, per tancar el segon bis, va cantar la versió d’El Rey, la popular ranxera escrita per José Alfredo Jiménez.
No hay comentarios