Antonia Font: sobren paraules

Sobren paraules per descriure el que es va viure a Inca al concert del retorn d’Antònia Font. Un concert que ha generat molta expectació des que la banda mallorquina anuncià, el març del 2021, que tornava als escenaris amb un regal davall el braç; un nou disc.

Miquel Serra, un dels referents del folk mallorquí, amic de Joan Miquel Oliver, amb el que ha compartit escenari, escortat pels grans músics Jorra Santiago (guitarra), Michael Mesquida (baix) i Miquel Perelló (bateria), fou l’escollit per encetar l’esperada vetlada. Amb un recital de música de prop d’una hora, Miquel Serra aprofità per interpretar alguns temes del seu darrer treball Una casa és pànic, entre d’altres més coneguts de la seva extensa discografia.

Queia el sol de s’horabaixa. Els més endarrenits acabaven d’entrar mentres Albert Pinya Dj amenitzava l’interludi. Els Antònia Font esperaven que tothom fos dedins, no més impacients que les 12.000 persones que s’havien donat cita al poliesportiu Mateu Cañellas per retrobar-se amb una de les formacions mallorquines més estimades de les darreres dècades.

Joan Miquel Oliver, Jaume Manresa, Joan Roca i Pere Debon sortiren al gran escenari muntat per a l’ocasió, entre antenes de televisió i grans pantalles on es projectaria tot l’univers d’Antònia Font al llarg d’una nit màgica. L’instrumental començà a sonar de manera impecable mentres Pau Debon rebia a la massa congregada amb els braços oberts, cercant la connexió amb un públic inquiet que pegava botets i feia ballar els tassons al ritme d’Un minut estroboscòpica, tema que ençata el seu darrer treball i amb el qual han recuperat l’essència i la seva senya d’identitat.

Pareixia com si no haguessin fuit mai, sobraven les paraules. El grup sonava compacte. La maduresa no els havia fet perdre la forma ni la frescura de sempre.

Dues hores i deu minuts de concert que donaren per molt. 37 temes per cantar, per ballar, per plorar… fins que una dolça besada anuncià un final de traca, literalment parlant, que va acabar de fer emocionar als més impertorbables.

Els Antònia Font oferiren un repertori variat, seqüencial, molt repensat i escollit amb molta cura, tal com si es tractés d’una conversa entre uns amics/amants que fa temps que no es veuen i es posen al dia. Les noves cançons – Oh lala, Miquel Riera, Una daixona de pols, Caramel·let…- es mesclaven entre el surrealisme més intens – Armando rampas, Robot, Punyeta món, Astronauta rimador… – del seu lletrista i compositor (Joan Miquel Oliver), els moments íntims – Cartes de Ramiro, cantat a cappela per Pau Debon, Bamboo, Sospitosos... – i els grans clàssics – Me sobren paraules, Dins aquest iglú, Tots els motors, Alegria, Wa Yeah!, Calgary88… -, deixant gran part de repertori antic enrere. Tot i aixo, en un moment de pausa per agafar aire, el públic no es va poder estar de cantar Fa calor. Perquè en feia.

Dues hores i deu minuts de concert que donaren per molt. 37 temes per cantar, per ballar, per plorar… fins que una dolça besada anuncià un final de traca, literalment parlant, que va acabar de fer emocionar als més impertorbables.

En definitiva s’univers va ser una festa, després de gairebé 10 anys sense directes d’Antònia Font, a excepció del concert per la llibertat d’expressió del juny del 2018. Els seguidors han estat orfes, però durant tot aquest temps no ha deixat d’escoltar el seu llegat, cosa que ha permès una confluència intergeneracional entre el seu públic que no ha fet més que concedir-los honors de llegenda.