Els O-ERRA fan autoterapia al Teatre Principal d’Inca

El passat dia 22 no ens tocà la grossa de Nadal, però els O-ERRA ens tocaren la fibra amb el seu espectacle ‘The Focs Artificials Show: The Living’ en format especial acústic al Teatre Principal d’Inca. No era la primera vegada que omplien un teatre, però sí la primera que tocàvem i feien sold out amb anfiteatre inclòs. I bé ho pagà la pena.

En la promoció ja avisaven que seria un concert íntim, proper, on es conterien històries i anècdotes de la seva trajectòria, i recuperarien cançons però, el que no esperàvem era veure’ls vessar, i nosaltres amb ells, la llagrimeta de pura emoció. I no era per manco… Els O-erra ens convidaren a passar i gaudir d’un espectacle sentimental a la sala d’estar de ca la padrina, que és com varen transformar l’escenari per a l’ocasió. L’espai acollidor, i el simple fet de sentir-se com a casa, en família, va fer que els integrants de la banda aprofitessin per despullar-se tan musical com emocionalment.

Quinze minuts després de l’hora citada, mentre el sorteig de la loteria de Nadal sonava anunciant els premis en pessetes, feia presència a l’escenari el violinista Antoni Miquel Ruiz que es jèia a la butaca, per minuts després donar entrada a la resta de components. En Pau Franch -vocalista- era l’encarregat de ser d’anfitrió mentre la resta es situava als seus respectius llocs —una butaca, una cadira de bova, uns taburets folrats de randeta…— i avisava que no es semblaria en res al que havíem vist aquest estiu. Arrancaven el repertori amb «A 10.000 metres», «Demà», «Per primera vegada» i «Llums de ciutat». Tot empastava a la perfecció. La gent cantava des dels seus seients cada un dels temes.

Durant més de dues hores i mitja els O-ERRA aprofitaren per fer una repassada a la seva trajectòria musical des dels seus inicis, com a Onion Rabbit, fins al seu darrer treball. Recuperant alguns temes que ja tenien arraconats al calaix de les cançons oblidades. Com la primera cançó que varen composar, «El meu nord». O fins i tot, animar-se a tocar-ne alguna —«Llagrimal»— que no havien fet mai en directe, però que el públic feia temps que els reclamava. I entre cançó i cançó, cercant la complicitat d’un públic espectant, contant batalletes, fent enquestes, regalant relíquies signades pel grup —com els guardapits que feien servir d’uniforme per tocar quan els agradava el conill amb ceba— i dedicant temes a persones especials, ens feien confessions personals.

Un dels momentassos inesperats del vespre, ideal per als més romàtics, la dedicatòria de «A casa», quan Pau Franch clavà el genoll a terra per demanar matrimoni a la seva parella, Camí Moyà, asseguda al primer anfiteatre, davant l’atenta mirada xafardera dels reunits per a l’ocasió.

Un dels momentassos inesperats del vespre, ideal per als més romàtics, la dedicatòria de «A casa», quan Pau Franch clavà el genoll a terra per demanar matrimoni a la seva parella, Camí Moyà, asseguda al primer anfiteatre, davant l’atenta mirada xafardera dels reunits per a l’ocasió.

Manel Esquinas també tengué el seu moment, dedicant la cançó «Epíleg» que va composar el dia que es va morir Xavier Ramis —cantant de Tots Sants— quan feia feina a la tenda de discs al seu pare que just de donar-li l’alta hospitalària després d’un ensurt. Albert Carrió aprofità «Vint-i-quatre» per sincerar-se i claudicar a les súpliques de la petita de la casa, incluint el seu tema al repertori, que Feliu Palma féu valer per dedicar-la a la seva filla de mesos, una de les més menudes de la sala.

Però fou amb la cançó «Mig pal» quan les llàgrimes van inundar tant l’escenari com la platea. I això que ja es presentia amb la presentació: ‘Mai havia plorat composant una cançó’. Pau començava amb un nuu a la gola, mentre els assistents l’acompanyaren fent els cors i acompanyant-lo fins el final on baixà de l’escenari per abraçar-se al seu pare i esclafir. Una abraçada que el reconfortà per envestir tot el que quedava per viure. Per sentir.

L’ocasió bé es mereixia col·labocions, i tampoc mancaren. David Cabot i Bruno Sotos foren alguns convidats de luxe, que sortiren a l’escenari per cantar a tres veus «Respirar». Com tampoc podia faltar la presència del guitarrista d’Anegats, Jose Juan amb el que interpretaren «Digue’m que he de fer».

No penseu que tot va ser nyonyeria i sentimentalisme, també hi va haver moments per a les rialles amb «S’Alzinar», les clotellades —dedicant «Hater» a tota la gent que se’n reia d’ells per fer música comercial i facilona— i la gresca amb «Això és mel» i «La canción del Verano» amb les que posaren en peu tot el teatre i s’acomiadaven fins a la propera cita, el 17 de febrer al Teatre de Manacor on presentaran l’inici de gira 2024.

Un espectacle únic i irrepetible que de ben segur fidelitzarà encara més a tot el seguit de fans i seguidors que aprofitaren l’avinentesa per encetar les festes de Nadal al Teatre Principal d’Inca.