La Lluna en Vers, un viatge a la Galícia màgica de Tanxugueiras

El passat dissabte dia 20, el puig de Consolació de Sant Joan va esdevenir l’espai idíl·lic per a gaudir de la música gallega gràcies a dos grups: Lamontagne&Picoamperio i Tanxugueiras. Aquest concert era un dels disset espectacles culturals de La Lluna en Vers, un dels projectes de la Fundació Mallorca Literària. El principal objectiu d’aquesta fundació cultural és la promoció del patrimoni literari a Mallorca, i per a aconseguir-ho impulsa diversos projectes divulgatius, que abracen tot el ventall de possibilitat que ens ofereix la cultura: música, literatura, teatre i poesia. El projecte La Lluna en Vers ens ha ofert durant els mesos de juny, juliol i agost diferents espectacles, com el concert de Salvatge Cor amb Júlia Colom o la representació de l’obra Bubotes i molts altres més que han delectat a un públic sovint entregat. Amb el concert de Tanxugueiras, La Fundació Mallorca Literària va demostrar un gran nivell d’organització, una gran capacitat per a arribar a la gent amb totes les entrades exhaurides, i amb un públic variat i eclèctic; però, sobretot, un gran coneixement musical perquè aquest concert estava aparaulat abans de l’actuació de les Tanxugueiras al Benidorm Fest.

Lamontgne&Picoamperio van ser els encarregats d’omplir de música tot el Puig de Consolació. Aquest grup està compost per na Laura Lamontagne (veu) i per en Pedro Cuntín o més conegut com Picoamperio, DJ i productor. Ella més compromesa amb els recitals de poesia, ell més encuriosit pel món del hip-hop, junts han creat un projecte personal i eclèctic que fusiona de manera molt melòdica l’antiguitat amb la modernitat; tot un homenatge a la poesia galaico-portuguesa dins un ambient musical de melodies suaus, percussions i hip-hop. La seva música ens permet viatjar en el temps i en l’espai, el passat dissabte aquest viatge va començar de manera molt puntual i ens va dur fins a l’Edat Mitjana i a la costa gallega gràcies a la seva particular i original versió de les càntigues d’amic. Aquest tipus de composició literària va sorgir entre els segles XII i XIV, així neix la lírica en llengua galaico-portuguesa que fou la primera poesia dels regnes cristians, que donà lloc a més de 2.000 cançons. I amb tota aquesta riquesa literària, Lamontagne&Picoamperio ens van sorprendre amb unes versions valentes i emotives d’aquestes obres líriques.

Durant el seu concert vam viatjar gràcies a la versió de la càntiga Ondas do mar do Vigo; i ens van recordar els grans noms propis de la literatura galaico-portuguesa: Martín de Códax, Airas Nunes, Xela Arias i la gran Rosalía de Castro. Na Laura Lamontagne ens va abraçar amb la seva veu profunda i tendra mentre cantava ‘Banharemonos nas ondas’ de Martín de Códax amb ritmes electrònics, però capaços de crear un ambient íntim. I dins d’aquesta intimitat i per primera vegada van abraçar al públic mallorquí amb un dels poemes de Blai Bonet Soledat oberta, i na Laura va cantar en català, en gallec, en portuguès i en anglès. Van demostrar ser dos enamorats de la poesia, perquè per uns minuts van deixar l’escenari a una poetessa mallorquina coneguda com a Margalida Followthelida, campiona de Poetry Slam Espanya i medalla de bronze d’Europa el 2017, i que va omplir l’escenari de paraules, versos i emocions amb un poema que començava amb uns versos que van omplir d’expectatives i de nostalgia a tot el públic assistent: Què hi farem mu mare. Tot el seu directe va ser un acte de valentia i reconeixement a la nostra diversitat lingüística i cultural, i a la feina de la Fundació Mallorca Literària que ja havia apostat per aquest jove grup musical en la seva edició de l’any passat, quan van tocar a Santanyí per primera vegada. Una hora de música, tradició i viatges dins el temps que va continuar amb la potència i contundència del grup reivindicatiu Tanxugueiras.

El final de Lamontagne&Picoamperio va donar pas a un escenari fosc, negre, sobre el que va cobrar vida una boira espessa que ens va transportar als paisatges de les llegendes gallegues de bruixes, de meigas. I la màgia va esclatar amb la presència i energia de les tres components de Tanxugueiras: Aida Tarrío, Olaia i Sabela Maneiro. Van demostrar un gran mestratge musical i vocal, perquè durant tot el concert ens van delectar amb la seva potència i ens van sorprendre amb la seva polifonia i amb els seus jocs vocals. En algunes cançons van ser una sola veu clamorosa capaç d’omplir de màgia tot el Puig de Consolació, però amb altres composicions escoltaven tres veus que entonaven versos diferents de la mateixa cançó, tot un regal de tonalitats musicals. Durant poc més d’una hora van repassar tota la seva trajectòria musical i tots els seus estils gràcies a les vint cançons que van cantar acompanyades per les seves emblemàtiques panderetes i amb la companyia de n’Isaac Palacín (bateria), a qui van voler agrair el compromís amb el seu somni, amb el seu projecte musical, perquè des de l’inici ha acompanyat a aquestes tres artistes; i per en Iago Pico (percussió), que es va sumar a aquesta aventura ara fa dos anys i sense qui no hauria pogut veure la llum Diluvio, perquè ha estat un dels productors d’aquest darrer treball.

Va ser un concert potent, eclèctic, divers i reivindicatiu que, sense dubte, va captivar a totes les persones assistents que van cantar en gallec, van ballar danses típiques gallegues, un públic que es va submergir dins aquest procés d’immersió cultural que va esdevenir el concert de Tanxugueiras. Van saber combinar les noves cançons amb les antigues; van organitzar el concert d’una manera magistral, que ens va permetre dansar sota una nit plena d’estrelles. Primer vam ballar amb ritmes propers al trap gràcies a cançons com Averno; després amb ritmes més populars, propis de la tradició, del folklore gallec, la part més emotiva i on van cantar de manera més emocional i amb el cor O querer. Van demostrar la seva mestria musical i corporal; la seva compenetració i sincronia quan amb el seu flow ens van fer ballar a ritme de reggae algunes de les seves lletres més reivindicatives Fame de odio, Pano Corado que demostren que són dones empoderades, lliures, crítiques amb la lgtbifòbia i amb la cosificació de la dona. I és que quan va sonar Pano Corado l’escenari es va omplir dels colors de l’arc de Sant Martí, mentre na Sabela Maneiro agafava amb força i determinació una bandera del col·lectiu LGTBIQ+.

El final de la seva actuació va fer aflorar tota la seva força amb uns ritmes més electrònics, que van fer botar a tot el públic que omplia el Puig de Consolació, amb una versió trepidant, contundent, electrònica i discotequera de Terra. El concert va acabar amb un públic immòbil, sorprès i assedegat perquè en volia més; amb una bateria rompuda per la potència de n’Isaac a les darreres cançons; amb una Aida pletòrica, una Sabela agraïda i una Olaia emocionada i desbordada per unes llàgrimes que demostren com diu la seva cançó Cambia todo: Llegadas hasta aquí, sabemos que ya nada es imposible. Y queda aquel dolor, solo quedaron cicatrices. Tanxugueiras va demostrar que tot està per fer i que res és impossible, que hem d’estimar la nostra riquesa cultural i lingüística, que ens hem d’estimar de manera lliure i diversa, perquè no hi ha fronteres i elles, Tanxugueiras han vingut per a quedar-se: Non hai fronteiras. Aí veñen, aí veñen, veñen pra quedar.