La gira Panya, la més reivindicativa de ZOO

Encara quedaven uns minuts per l’inici del concert de ZOO a Son Fusteret quan el públic va començar a taral·larejar «Esbarzers», un himne de la música valenciana. L’expectació va augmentar quan l’escenari que restava a les fosques es va il·luminar amb un joc de llums blaus i vermells i els integrants de ZOO van trepitjar l’escenari amb la seva força i contundència habitual per presentar la seva gira Panya: Toni Sánchez ‘Panxo’ (veu), Arnau Giménez (guitarra i veu), Marcos Úbeda (trombó), Héctor Galán (DJ i teclista), Toni Fort (saxo) i Natxo Císcar (baix), que tornava després d’estar de baixa per paternitat. Després d’una intro que va ser tota una declaració d’intencions i una demostració de sintonia amb un públic eufòric i entregat, que no va aturar de ballar i aixecar braços reivindicatius durant les dues hores que va durar el concert, va sonar «Tir al ninot» la primera de les 21 cançons que ens bellugaria el cap i la consciència.

La pantalla, que fins aleshores havia estat a les fosques, va mostrar figures geomètriques que recordaven una diana. Aquesta pantalla va acompanyar algunes de les cançons amb imatges suggerents i metafòriques; però també amb altres imatges més directes i contundents. ZOO, Panxo tenien clar qui o què serien els ninots de la seva diana, i van apuntar amb ironia i bon humor a aquells ninots que fan perillar la llibertat, la diversitat, la cultura i l’educació pública. Amb un ritme frenètic, sense pauses entre cançons, va continuar aquest deliri musical que va combinar temes del seu darrer treball Llepolies (Zoo Records, 2021), com «La del Futbol» o «Llepolies», amb cançons d’altres treballs que han creat la impremta d’identitat d’aquest grup valencià: «Vull», «Faena» i «Estiu» de Tempestes venen del sud (Autoproduït, 2014); «Impresentables», «La mestra» i «El cap per avall» de Raval (Autoproduït, 2017); sense oblidar els seus darrers senzills, com «Panya» o «Graugera».

«Faena» i «Impresentables» no només van fer botar a tot el públic, sinó que els mateixos músics es van entregar a aquesta bogeria; tocaven i cantaven entre bots energètics que demostren la implicació de ZOO en els seus directes i la sintonia que hi ha amb les lletres de les seves cançons. Lletres que ens ajuden a sobreviure entre la farsa de la mateixa rutina i ens faciliten ser, per un moment, uns impresentables totals que es deixaven dur per les paraules i la veu nasal de Panxo i seguien totes les seves instruccions coreogràfiques, i el públic s’agenollava per botar i volar just quan la música agafava més força.

La pantalla va esdevenir una companya necessària per a la següent cançó, «La mestra», perquè mostraven imatges d’una educació passada que no volen que torni i que ha evolucionat gràcies a les flors que ha trobat pel camí, mestres com Carmen García, Empar Navarro o Alejandra Soler.

La música només descansava quan en Panxo es dirigia al públic. La primera intervenció va ser per demanar bogeria i disbauxa als seus germans i germanes de les illes i per reivindicar la seva terra, perquè ells són i s’hi senten del cor del País Valencià. Un cor ferit, atacat per molts d’enemics; els pitjors són aquells que no tenen forma, ni nom, ni figura i que influeixen directament a la nostra salut mental. La pantalla va dibuixar cercles vermells que a moments no acabaven el seu camí i es quedaven en una mitja lluna vermella que ens recordava els ulls del dimoni, del monstre; altres cercles blancs donaven llum i esperança a la lletra que sonava en aquest moment: «Deixa’m que caiga».

La pantalla va esdevenir una companya necessària per a la següent cançó, «La mestra», perquè mostraven imatges d’una educació passada que no volen que torni i que ha evolucionat gràcies a les flors que ha trobat pel camí, mestres com Carmen García, Empar Navarro o Alejandra Soler. Aquesta cançó la va voler dedicar a totes les persones que es dediquen a la docència, perquè tenen clar que l’educació és l’arma més poderosa per a canviar el món; però especialment, la va dedicar a totes les professores exiliades, les d’un temps i les d’ara, exiliades a les illes, allunyades de casa seva. Persones que han sagnat, però que han fet evolucionar les seves espines a rosa, i per això la seva vida fa oloreta a flor, com va escriure n’Elvira Sastre.

La pantalla no va perdre protagonisme amb les següents cançons, tot el contrari. Va arribar el moment d’escoltar en directe i per primera vegada a la nostra illa la cançó que dona nom a la gira, «Panya». És una de les cançons més crítiques i iròniques publicada l’any 2022, i que com una premonició va pintar amb paraules l’Espanya d’aquest 2023. Mentre que a la pantalla ens amenaçava la imatge d’un general feixista, a l’escenari tot ZOO ens feia ballar de costat a costat de la pista del Son Fusteret. Perquè ZOO vol que ens defensem amb esperança i mala llet, no amb por i aiguardent. Perquè les seves lletres criden clar i fort, i no ens volen passius ni apàtics; ni en els concerts ni a la vida. Com diu «La nostra bota»: ‘no volen poemes ni cançons, poemes ni cançons a la derrota, volen canviar les condicions i que no vaja per dins la processó’.

ZOO ho aconsegueix en cada concert, ens obliga a sortir de les nostres processons, però al mateix temps ens recorda, i en aquest concert també ho va fer, que l’amor és una de les coses més importants de la nostra vida. O, com va dir en Panxo, ‘l’única cosa important’…

ZOO ho aconsegueix en cada concert, ens obliga a sortir de les nostres processons, però al mateix temps ens recorda, i en aquest concert també ho va fer, que l’amor és una de les coses més importants de la nostra vida. O, com va dir en Panxo, ‘l’única cosa important’, i va cantar a l’amor amb «Graugera», la segona cançó de l’any passat, i va reivindicar un amor lliure, divers, alegre i combatiu. Amb «Estiu» i «Cap per avall» va cantar a l’amor a l’estiu, a la terra i a la vida que hem de protegir d’aquells que ens la deixen cap per avall. Mentre que amb «Llepolies» ens va convidar a un amor més eròtic i festiu; fins i tot, a un amor més humorístic i irònic. En definitiva, ens va convidar a estimar-nos sense por i sense culpa.

Perquè l’humor, la ironia, la reivindicació són les empremtes d’aquest grup valencià que va néixer amb «Estiu», però que és el fruit de tot el circuit valencià anterior. ZOO és el fruit; Obrint Pas i La Gossa Sorda són la llavor. I això ho va recordar amb «Esbarzers», la mateixa cançó que va cantussejar el públic abans de començar el concert. Arnau la va recuperar per ajudar-nos a trobar l’alegria, la mateixa alegria amb qui ja la cantava amb La Gossa Sorda dins el seu darrer treball, La Polseguera. A continuació, i abans de la traca final, en Panxo va voler recordar els primers concerts a la nostra illa, i va recordar Sa Pobla en el 2015, Porreres en el 2018. Perquè aquests concerts són la mostra de com els anys han fet créixer el ZOO. I la traca final la van posar amb en «Corbelles», «Ventiladors» i el nou himne de Mallorca, «Tobogan».

Així va acabar el concert, i el silenci es va imposar a l’escenari i a la pista. Després de ZOO només restava una declaració d’intencions, una declaració cantada amb mala llet i amb esperança com demanava en Carles Capdevila, qui aquest 13 d’agost hagués fet 58 anys; però un càncer se’l va endur massa prest. Abans de la mort ens va compartir en un article del diari Ara les 16 coses que havia après durant el 2016. I ZOO posa música i lletra a un dels seus aprenentatges: ‘que ens cal més mala llet i més esperança. Hem d’estar més emprenyats i més il·lusionats alhora. Ens convé assenyalar i denunciar els culpables (…) I simultàniament anar arreglant amb les mans el dia a dia, des de l’inconformisme, amb ambició i amb la certesa absoluta que és possible’. La Gossa Sorda i Obrint Pas ja ho havien après, i ja hi cantaven amb mala llet i esperança, amb llàgrimes de lluita i futur des d’un sud sense nom; i ara ZOO és la tempesta del sud que vol ser i va ser futur, present i memòria.