40 anys de The Smiths

L’entrada en el circuit musical de The Smiths cal ésser destacada per una sèrie de motius. El més important, indubtablement, és el llegat que deixaren: una col·lecció fantàstica de cançons a través de quatre elapés i un impecable grapat de senzills (i/o maxis). Són un dels poquíssims grups d’aquells primers anys 80 del que pot dir-se que tot el que varen enregistrar és més que valuós. I, entre altres coses, són dignes d’aparèixer a les enciclopèdies de rock perquè varen ser una de les poques bandes que s’atreviren a dinamitar l’imperi dels sintetitzadors que governava aclapadorament (i afeixugadament) el món del pop. Varen ser una glopada d’aire pur entre la pudentor d’una sèrie de grups que havien convertit el pop en pardalades supines (parlam d’espècies tan perilloses com Duran Duran, Spandau Ballet o Simple Minds). A més, crec que grups tan interessants com The Wedding Present, The Sundays, Pulp, Inspiral Carpets, Suede, The Divine Comedy o Belle & Sebastian, no es poden explicar del tot sense la influencia de The Smiths.

The Smiths va descobrir-nos una de les figures més interessants i polèmiques de l’època: el cantant, autor de les lletres i portaveu, Steven Patrick Morrissey. Introvertit, exhibicionista i narcisista. Mitòman, vegetarià i empedreït defensor del celibat. Morrissey és l’artista popular que més bé ha sabut desenvolupar, romànticament, conceptes tan quotidians (i tan generalitzats) com la incomunicació, la solitud i l’angoixa.

Seria injust no esmentar l’autor de les enèrgiques melodies que hipnotitzaren una legió d’admiradors arreu del món: Johnny Marr, seguidor de la new wave americana i, sobretot, de The Byrds, era el contrapunt ideal per a Morrissey. Durant el curt espai de quatre anys varen rivalitzar amb parelles com Lennon i McCartney o Jagger i Richards. Des de la separació de la banda en el 1987, el pop rock no ha tornat a tenir un altre duet de compositors amb una qualitat similar.

I, abans de comentar el primer disc, hem d’anotar la qüestió literària. Les lletres que va escriure Morrissey formen una antologia de composicions belles i ambigües; probablement, les més romàntiques, tenebroses, polèmiques i intel·ligents del panorama rock en anglès de les darreres dècades. I més anotacions: la qüestió política. La de Morrissey, a pesar del que es podria esperar d’un esteta com ell, va ser totalment combativa contra el govern neofeixista de Margaret Thatcher, ja fos posant-se al capdavant de les bandes que donaren suport a les llargues i derrotades vagues dels miners, ja fos atacant-la directament amb declaracions com «l’única persona que podria salvar la situació política britànica seria l’assassí de Margaret Thatcher». Per cert, al 1988, en el seu primer disc en solitari, va incloure «Margaret On The Guillotine» on diu ‘Quan moriràs? / Per favor, mor’. I, també, fa una petició: ‘Gent amable / No abrigueu aquest somni / Feis-ho real’. A causa d’una denúncia, policies de Scotland Yard van anar a ca seva, li van fer algunes preguntes i se’n van tornar. Morrissey no s’hagué d’exiliar com Valtònyc.

L’àlbum

El febrer de 1984 (després d’haver publicat dues gemmes pop en format single, Hand In Glove i This Charming Man), sortí al mercat l’elapé de deu peces titulat, simplement, The Smiths, editat en el segell independent Rough Trade després d’haver estat rebutjat per Factory, la marca que estava triomfant en el panorama indie. Del disc, en destaca el conjunt: un recull de cançons poderoses i un parell de balades gemegoses que tan bé encaixaven amb els falsets i l’entonació amanerada de Morrissey, un dels motius pels quals alguns odien la banda i, especialment, el cantant.

«Reel Around The Fountain». Balada deliciosa inspirada en l’obra teatral de Shelagh Delaney, mite literari de Morrissey. Va ser una de les múltiples cançons escàndol del grup; per aquesta, concretament, varen ser acusats de pedofília: ‘És el moment de contar la història / De com vares agafar un nin i el feres madurar… / Quinze minuts amb tu / Jo no diria que no / La gent no veu res en tu / Oh, però jo sí’. La interpretació de Morrissey, crooner ambigu, trista i insuperable; la de Marr, fesca i cristal·lina.

«Suffer Little Children». La primera cançó que Morrissey va escriure. Narra, poèticament, un horrorós fet que el marcà de petit: A Manchester, el 1966, un home i la seva secretària mataren dos nins després de torturar-los i violar-los. Una de les cançons més impressionants del seu repertori degut a la majestuositat tenebrosa de l’atmosfera aconseguida. Evidentment, també causa d’escàndol i prohibicions.

«You’ve Got Everything Now». Com la majoria de les seves cançons, escrita en primera persona. I, com a totes les lletres de Morrissey, mai no se sap el sexe de la persona a qui s’adreça. ‘Jo no vull un amant / Sols vull que em vegin / En el seient posterior del teu cotxe’.

«I Don’t Owe You Anything». La cançó més reposada del disc. Johnny Marr, capaç dels arrancaments més abruptes (com a l’anterior peça), aquí es mostra finament líric. ‘Massa fàcilment en els teus llavis / Paraules prematurament tristes / Ah, però jo sé que et faré riure aquesta nit’.

«Miserable Lie». L’essència de The Smiths, convertint el que és una plàcida balada en cançó quasi Velvet Underground, quasi punk, amb increïble falset inclòs. ‘Has destruït la meva vida com una flor / No una, sinó dues vegades / Has corromput la meva innocent ment’.

El tema de les portades donaria per a un altre article. En aquest cas, a pesar de ser acusat d’escriure cançons homosexuals, Morrissey elegí la fotografia, pertanyent a la pel·lícula Flesh (dirigida per Paul Morrissey – res a veure amb el cantant-) on surt Joe D’Allessandro que protagonitzava el paper d’un xaper.

El mateix 1984 varen publicar el segon àlbum, Hatful of Hollow, que, per a alguns, és millor que l’anterior. En realitat es tracta d’una recopilació de singles i cares B publicats durant els darrers mesos, a més de cançons ja incloses en el primer elapé però enregistrades abans (el 1983) per al programa de ràdio de John Peel a la BBC. No sé si és millor, ara bé, es troba a la mateixa altura, i les versions de «Reel Around The Fountain» i «What Difference Does It Make», són superiors. Cap problema, escoltau-los un darrera l’altre i gaudiu-los en la seva immensitat.