Mig segle de «Zawinul», entre Miles Davis i Weather Report

Enguany s’ha complert mig segle de la publicació del tercer disc en solitari de Josef Zawinul (Àustria, 1932), titulat, simplement Zawinul. Crec que no és desencertat referir-nos-hi com al primer disc de Weather Report, al menys conceptualment o com a inici del so de la banda. Quasi al mateix temps, també el 1971, va publicar-se Weather Report, realment el primer enregistrament de la que per a alguns (començant pel mateix Josef Zawinul) va ser el millor grup del món.

WR va ser, senzillment, la millor banda del món. A la seva època va fer el que no feia ningú i molts intentaren imitar-nos. Molts anys després, segueix essent la banda de referència de molts músics i encara ningú ha aconseguit igualar-nos. — JZ entrevistat per Vanessa Archer (2006)

Zawinul (Atlantic, 1971) està format per quatre peces (dues extenses i dues de poc més de quatre minuts) i d’una molt breu i abstracta cloenda. El personal que va acompanyar-lo als Atlantic Recording Studios de Nova York ja era el més granat del jazz (rock): Herbie Hancock, Wayne Shorter, Woody Shaw, Jack DeJohnette i Miroslav Vitous, entre d’altres que anirem citant. Al llarg de tot el disc queda patent un dels objectius que JZ s’havia marcat: l’anomenada Tercera Corrent, és a dir, fusionar jazz i música clàssica (cosa que ja havia intentat al seu anterior disc, The Rise and Fall of the Third Stream. De fet, a la contraportada del disc, hi llegim «Música per a dos pianos elèctrics, flauta, trompeta, saxofó soprano, dos contrabaixos i percussió». El tipus de descripció que sovint trobam al món de la clàssica).

L’inici, Doctor Honoris Causa hauria pogut ser perfectament la tercera peça d’In a Silent Way, el mític àlbum de Miles Davis, en el qual l’austríac va ser peça essencial. A la meitat de la composició, hi trobam dos solos (Shaw a la trompeta, Shorter al soprano) que, gravats en un segon pla allunyat, allarguen les misterioses però serenes atmosferes que Zawinul i Hancock (amb efectes d’Echoplex) creen al principi i al final. Només per aquesta peça el disc mereix ser reverenciat: ens trobam davant d’un dels grans discos de fusió (o jazz rock o world music… digau-li el que vulgueu).

El que ve a continuació és una recreació de la seva peça In a Silent Way. Tan bona com l’original del disc de Miles, però, per a mi, més bella i emotiva, sense la delicada austeritat de la guitarra de McLaughlin però amb el sòlid saxofó d’Earl Turbinton. Més paraules de JZ:

Vaig escriure «In a Silent Way» a Viena, a l’habitació d’un hotel mirant el parc. Els meus fills hi havien anat amb els padrins i la meva esposa dormia. Acostat a la finestra veia com queia la neu. Vaig agafar un paper i vaig escriure el tema en pocs minuts

His Last Journey, com l’anterior, vol remetre’ns a l’Àustria rural, concretament al funeral del seu avi que va lluitar a la I Guerra Mundial, a la cruel batalla del mont Ortigara. La trompeta de Shaw recrea la tornada d’una cançó alpina italiana, Tapum. His Last Journey és una bona mostra del que és tot l’LP: no hi ha excessiva densitat musical, sinó més bé espais en blanc, suggerents silencis. Hi trobam alguns ecos de la futura Badia, peça del bon Tale Spinnin’ -cinquè àlbum de WR-. Dins l’arquitectura precisa del disc, aquesta composició és una passa perfecta que es va dissolent fins arribar a…

… Double Image (força diferent a l’homònima -i també composta per Zawinul- inclosa a Live Evil de Miles Davis) on trobam més clar el concepte d’improvisació propera al free. Els dos baixistes, Vitous i Walter Booker, toquen hipnotitzats per la màgia en espiral de Zawinul i Hancock mentre la percussió, encapçalada per DeJohnette crea formes fantasmagòriques (una tònica de tot l’àlbum: la secció rítmica és més agosarada que la de vent).

I, massa prest, el disc acaba amb la portuària i críptica Arrival in New York (reminiscències de 1959, quan arribà a Amèrica becat per la Berklee School of Music de Boston), amb cacofonies i paisatges sonors ambientals i abstractes. És l’epíleg d’un àlbum de tan sols trenta-cinc minuts. No en feia falta ni un més per assolir l’excel·lència.

Com dèiem al principi, quasi simultàniament, s’edità el disc Weather Report en el qual trobam algunes idees de Zawinul i unes altres noves. Però el resultat no és el mateix. És, més bé, un magnífic prototip, un gran projecte inacabat, del que seran els posteriors discs de la banda que, per a alguns, va ser la millor del món.