Bomba Estéreo en Calvià (Es Jardí)

Dissabte passat 26 de juliol els astres es van alinear perquè acabàs anant tota sola al concert de Bomba Estéreo. Un concert que es preveia especial, d’aquells que no et deixen indiferent i et remouen per dins, però a mesura que s’acosta la data anaven caient totes i cada un dels meus acompanyants. Malgrat la peresa de partir tota sola i els imprevistos, em resistia a no viure el que tal vegada sigui un dels concerts de l’estiu, així que cap Es Jardí falta gent! I allà era: corrent, càmera en mà, amb el cor accelerat, just a temps per a què la màgia comencés a fer el seu efecte.

I quina màgia. Li Saumet, la veu i l’esperit de Bomba Estéreo, va sortir coberta de flors i escampant el fum d’un palo santo que cremava lentament dins una piràmide de llums làser. Potser per evitar les influències de Mercuri retrògrad, potser per pura intuïció, però aquell ritual d’encens va esborrar tota la peresa i tot el mal rotllo, tota energia estancada.

Va ser començar amb «Llegó el verano (Sagitario)» i sentir que l’estiu esclatava dins Es Jardí, entre les flors que omplien l’escenari i els cors oberts d’un públic entregat. Al meu voltant, un públic intergeneracional, ple de famílies, amics i desconeguts que ballaven —molts descalços— la fusió de música electrònica amb els ritmes tradicionals colombians, el rock, el reggae, el rap i la psicodèlia, com si es coneguessin de tota la vida. L’ambient era tan càlid que les emocions fluïen d’ànima a ànima.

Cançó rere cançó, «Pájaros», «To my love», «Me duele»… i aquell himne que ens recorda qui som: «Cuando te critiquen tú solo di: soy yo». I tots, allà dins, érem nosaltres mateixos, sense filtres ni vergonya. Quan Li va cridar «Vivamos el tiempo presente. ¡Vamos a saltar!», tot el jardí va levitar.

Un dels moments especials esva produir quan s’arrancaren amb una versió molt particular de «Llorona», encara que el més tendre el vam viure quan els més petits del recinte van pujar a l’escenari per ballar una champeta romàntica, mentre la banda improvisava un petit festival de comunitat, ball i rialles. Després, «Fiesta», «Fuego», «Ojitos Lindos»…, cada tema era un encanteri per allargar la nit.

I quan semblava que tot s’acabava, el so es va apagar de cop, com si algú hagués volgut imposar silenci. Però se veu que Bomba Estéreo no entén de silencis forçats: la banda va baixar de l’escenari i es va fondre entre el públic que en reclamava una altra ja amb els llums encesos, convertint el comiat en un passacarrer musical improvisat que va mantenir viva la festa entre la gent que encara es resistia a partir.

Quan finalment vaig sortir del recinte, amb els peus encara ballant i el somriure intacte, de fons sonava una versió de «A mi manera», i vaig pensar: «Quina manera millor de dir adéu?».

Sí, dissabte els astres es varen alinear perquè hi anés tota sola… i tornés a casa més plena que mai. A la meva manera.