Sanguijuelas del Guadiana a Es Gremi

Dissabte vespre en Es Gremi hi havia alguna cosa especial a l’ambient. La cua per entrar era quilomètrica, i dins la sala les banderes extremenyes guanyaven presència entre el públic. No era un concert qualsevol: els joves Sanguijuelas del Guadiana arribaven a Mallorca per segona vegada en plena gira “Verbena en vena” per sales –amb entrades esgotades des de fa mesos– després d’haver format part del cartell del Mallorca Live Festival 2025.

Passaven pocs minuts de les nou i mitja i la impaciència començava a notar-se amb qualque xiulada per part del públic rogant que fessin acte de presència. Per l’equip de so sonava «La vereda de la puerta de atrás» d’Extremoduro –tota una declaració d’intencions– mentre la sala s’acabava d’omplir. Finalment, cap a les 21:35h, el grup va aparèixer a l’escenari i va arrencar el concert amb «Amapolas», desfermant les primeres ovacions.

El quartet de Casas de Don Pedro, a la Siberia extremenya, no amaga els seus referents. El llegat d’Extremoduro –especialment de Robe– i Estopa plana damunt moltes de les seves cançons. De fet, un dels moments més sentits de la nit va arribar amb «Nada que perder», interpretada com a homenatge a un dels seus grans mestres.

Tot i la seva joventut –encara fan aquella cara de qui fa quatre dies s’escapava de casa per anar a veure un concert– damunt l’escenari es mouen amb una naturalitat sorprenent. Carlos Canelada, veu i guitarra, Juan Grande, veu, guitarra i sintetitzadors, i Víctor Arroba, baix i sintes, connecten amb el públic amb facilitat acompanyats a la bateria per Manu Oliva.

Musicalment, Sanguijuelas juguen amb una barreja ben particular: rock i pop amb ecos de rumba, xaranga i música més folklòrica, tot travessat per sintetitzadors i textures menys orgàniques que els donen un aire contemporani. El resultat és una mena de verbena moderna que funciona especialment bé en directe. Les cançons parlen de coses molt concretes –el poble, els amics, la família, “sa portassa” on assajaven– però, curiosament, acaben connectant amb tothom.

El concert avança amb els temes del seu únic disc com «Me da igual», «Yeska», «Pa qué me llamas» o «La brecha», mantenint la sala en moviment constant. I arriba a la cúspide amb «Revolá», cantada a ple pulmó per bona part del públic, la versió de «Me quedaré» dels Estopa i el pogo d’en Grande que amb «Septiembre» convertí la Sala 1 d’Es Gremi en una autèntica verbena.

Durant una hora i quart, el grup va demostrar per què s’han convertit en una de les bandes revelació. I escoltant els de Guadiana, un té la sensació que aquesta idea –entre carretera i poble, entre sintetitzadors i cançons de barra de bar– és precisament el lloc on millor saben habitar.

Potser part del seu discurs rural està molt ben jugat –i segurament també hi ha una mica d’estratègia–, però funciona perquè resulta creíble. Parlen del poble, dels amics i d’una manera d’entendre la vida sense presses. Al cap i a la fi, com va resumir molt finament el nostre company de la redacció, Xavi Vidal, parlant del grup: “Los domingos son de migas, no de giras”.