Xanguito: eufòrica normalitat

Es Gremi es va omplir de somriures amb Xanguito

Xanguito va presentar el seu nou treball Eufòria a la sala Es Gremi el dissabte 23 d’abril, el dia de Sant Jordi, el dia del llibre, el dia que regalem cultura i amor amb llibres i roses. Xanguito ens va regalar una nit eufòrica de música i de somriures, perquè era el primer concert sense l’obligatorietat de les mascaretes, ni d’altres restriccions que ens limitaven alhora de viure la música en directe. La gent tenia ganes de gaudir de la nova normalitat, una llarga cua ho confirmava una hora abans de començar el concert, molta gent jove i moltes famílies amb infants esperaven ansiosos l’obertura de les portes. I és que Xanguito amb el seu mestissatge, amb les lletres de les seves cançons i amb les versions conegudes adaptades al seu estil fresc, festiu i folklòric s’ha sabut guanyar un espai, no només dins el nostre panorama musical, sinó dins el cor de generacions diferents. Poc abans de les 21 hores es van obrir les portes de la sala Es Gremi i la pista i el primer pis es van omplir de somriures i d’alguna mascareta; però, sobretot, es va omplir de felicitat i d’alegria.

En Tomeu amb la seva presència sobre l’escenari va ser l’encarregat d’encetar la flama de la festa; la resta de components van sortir i van tocar una mescla fugaç i introductòria de les seves millors cançons, sobre un escenari il·luminat per la llum del símbol del rombe d’aquest darrer treball. I el concert va començar amb la primera cançó d’aquest nou treball, «No sabem com canviar el món», una cançó que xerra de la superació i que ens recorda com hem superat una pandèmia mundial, perquè com diu la mateixa lletra de la cançó hem après a treure forces ballant davall la tempesta. Un públic emocionat i entregat cridava a ple pulmó que seguim guanyant batalles amb paraules i cançons. Perquè és ben certa l’ensenyança de Xanguito, «no sabem com canviar el món, però sí que ho podem fer un poc millor», i Xanguito amb la seva música el va fer més alegre i ballable. El concert va continuar amb tres cançons més d’Eufòria, i el públic va respondre demostrant que ja es sabia la lletra. Entre cançó i cançó, el símbol del rombe il·luminava de colors diferents l’escenari i la pista, mentre que els components de Xanguito ens sorprenien amb noves coreografies que feien esclatar de riure al públic. I va sonar «Riure», una de les altres cançons d’Eufòria, que la van cantar amb Sara Roy, i «Sempre endavant», amb la col·laboració de n’Aina Zanoguera, que es la cançó de la nova temporada de la sèrie Pep de IB3. I la veu de n’Aina Zanoguera ens va omplir de dolçor.

I d’aquesta manera, amb el passat i el present, entre un milió d’estrelles la nit ens va trobar per recordar-nos que sobreviurem, que serem eterns; i per a fer-nos oblidar per un vespre que encara vivim dins l’infern. Un Xanguito eufòric ens va omplir d’il·lusió dins un infern vestit de nova normalitat, amb manco mascaretes i més somriures.

Just després, en Joan Muntaner va agafar el micròfon, no per a continuar cantant, sinó per a reivindicar el valor de poder compartir les expressions facials que les mascaretes ens robaven. Perquè hem trobat a faltar cantar, ballar entre riures i somriures, hem enyorat veure les emocions que els nostres llavis perfilaven. Xanguito era conscient de la importància emocional d’aquest concert presentació. Concert que també va recordar algunes de les cançons antigues i més estimades pel públic, i van sonar «Madona» i «Ai, Tomeu!», que van omplir de moviment la pista central de la sala Es Gremi perquè, els qui no ballaven, encalçaven una gran pilota que donava vida a les històries d’en Tomeu i de l’esbroncada de sa madona. I l’escenari gris de Es Gremi es va omplir de colors mentre sonava una de les noves cançons, «Tot», perquè ja ho diuen molt bé els seus versos: «tot és gris o de colors, trist o meravellós, depèn de com tu ho veus». I Xanguito es va encarregar perquè tot fos de color i meravellós, gràcies a les seves lletres, a les seves coreografies i a les seves sorpreses, com quan en Tomeu va sortir per a ballar enmig de la pista i entre el públic. Aquesta segona part del concert la van tancar «Viatjarem» i una de les cançons més tristes i emotives d’aquest darrer disc, «Deixa que ho faci es vent».

L’encarregada de rompre aquest tel de tristor va ser la festa de percussió que va esclatar sobre l’escenari, una festa que ha esdevingut tradició en els concerts de Xanguito i que conclou amb una bateria tocada a sis mans, amb les mans d’en Mon Joan Tiquat, d’en Pau Belenguer i d’en Miquel Amengual, és un dels moments màgics dels seus concerts, perquè demostra la feina i la compenetració musical que hi ha darrere d’aquest grup musical, d’aquest grup d’amics: Joan Muntaner (veu i guitarrista), Josep Maria Castell (baix), Pau Belenguer (bateria), Lluc Bimbó (trombó), Miquel Amengual (percussió), Samuel Martínez (trompeta), Mon Joan Tiquat (piano i guitarró). Després va esclatar el bram de l’ase i el «rumbera ending», i l’escenari es va omplir de balls i de bogeria. El concert s’acostava al final, i ho van acomiadar amb la combinació de cançons antigues i noves. I una nova col·laboració va sortir a l’escenari, el contrabaixista de la Simfònica i de molts de grups de jazz, el polonès Wojtek Sobolewski, i van cantar «Aquesta nit» i el públic va cridar ben fort amb la veu i el cor: «Que no s’acabi, que no s’acabi mai». I és que ningú pareixia voler que aquesta nit s’acabés i més després de la darrera gran sorpresa de la nit, quan en Mon Joan Tiquat va ser el primer a baixar de l’escenari per a cantar amb els seus companys i envoltats pel públic, familiars, amics i estimats, «Te vendré a cercar». I en aquest moment es Gremi es va il·luminar d’allò que més enyoraven després de més de dos anys de pandèmia, es va il·luminar d’abraçades i de riures. Tot i que aquest va ser el moment més màgic del vespre, encara quedaven dues cançons per a tancar el concert, la cançó que dona nom al seu darrer treball, «Eufòria» i una de les més estimades pels fans de Xanguito, «Milions d’estrelles». I d’aquesta manera, amb el passat i el present, entre un milió d’estrelles la nit ens va trobar per recordar-nos que sobreviurem, que serem eterns; i per a fer-nos oblidar per un vespre que encara vivim dins l’infern. Un Xanguito eufòric ens va omplir d’il·lusió dins un infern vestit de nova normalitat, amb manco mascaretes i més somriures.