Marala fa cantar a les nostres padrines

Clara Fiol, Sandra Monfort i Selma Bruna, les components de Marala, han dit a tothom i a totdon que Jota de morir és un espai ideat per dignificar la mort. Per posar-la damunt la taula, per viure-la amb aquesta naturalitat que la gent sàvia i serena diu que és una cosa, la mort, que forma part de la vida. Simplement.

Això, dit per tres dones joves i transgressores podria sonar com a postís. Què en poden saber de la mort si elles mateixes vessen vida?

Dissabte a Porreres varen presentar aquest disc. El segon juntes. El primer, publicat i presentat just abans de la pandèmia aquesta que provocà un virus que ara sols viu a transport públic, apotecaries i hospitals i que ja pareix que no ha existit, va ser premiat amb el premi Enderrock 2020 al millor disc revelació.

Abans ja havien tengut fites professionals rellevants. Fermín Muguruza va comptar amb elles pel seu projecte amb The Suicide of Western Culture, presentat al Primavera del 2018 i també han cantat als refugis antiaeris del Guernica.

Respecte Jota de morir, el presentaren dia 08 d’octubre a la Fira Mediterrania a Manresa. Un mes i mig més tard l’han presentat a Porreres.

El bagatge de cada una no es nota sols pel virtuosisme instrumental, que és ben vistós. Es nota en les composicions: harmonia, arranjaments, matisos, veus… En agafar, com volen, una cultura comuna i dur-la a un espectacle del segle XXI. No és gens habitual pretendre una cosa i aconseguir-la.

El primer a dir del concert és que no és estrictament un concert. Segueix les línies actuals de fer dels concerts un espectacle. Una escenografia senzilla i efectista. Un escenari pràctic on elles estan prou lluny per fer coneixedor qui té el pes de l’actuació a cada moment i que exerceixi de front woman, però tan a prop que les permet intercanviar el pes de l’actuació sense que la tensió afluixi. Els relleus són àgils i naturals.

Però aquest espectacle coreografiat no té sentit sense música. De fet, el que fa l’escenografia i la coreografia és amplificar l’abast de la música. Perquè el que més hi ha és molta, molta, molta música.

El bagatge de cada una d’elles els permet canviar d’instrument, agafar la percussió, centrar-se en les veus, mantenir la tensió de la peça i perrear hasta abajo. Però pens que aquest bagatge no es nota sols pel virtuosisme instrumental, que és ben vistós. Es nota en les composicions: harmonia, arranjaments, matisos, veus… En agafar, com volen, una cultura comuna i dur-la a un espectacle del segle XXI. No és gens habitual pretendre una cosa i aconseguir-la.

Sandra és guitarrista, Clara i Selma tenen teclats, sintes i percussió electrònica. I, les tres, una veu personal que empasta perfectament amb la veu de les companyes.

A Jota de Morir Marala ha rejovenit la nostra música, l’ha actualitzada, l’ha dignificada mostrant el que és únic i el comú i ha fet clamar a les nostres padrines en un cant a la vida.

Podriem dir que a Porreres, ho varen cantar tot.

Varen obrir amb «Canteu a l’abat», «A la vora del riu mare» i «Jota de morir». Tocaren «Ramo verde», una cançó tradicional de Zamora en un arranjament de Sandra Monfort, apareix al seu disc Niño Reptil Ángel (*). I després varen anar intercalant peces de A trenc d’alba i Jota de morir. «Llenguatge dels cossos» i «Cançó». «Verderol», «Varear» i «Nana naneta».

Pens que és molt impossible que ningú que hagi crescut escoltant boleros i música d’arrel no quedàs conmogut per la interpretació del «Salt de la bella dona». «Nocturno», «Testament» i tancar fent la festa, «Panaderina».

Ens varen dir que no ens amollarien el posicionament feminista que normalment exposen als concerts. Tampoc importa que en xerrin. Les peces supuren feminitat i feminisme. Disseny, estructura, temàtica, lèxic de les cançons acompanyen un vestuari que deixa a la vista la roba interior amb el joc de llums i fosforescències.

A Jota de Morir Marala ha rejovenit la nostra música, l’ha actualitzada, l’ha dignificada mostrant el que és únic i el comú i ha fet clamar a les nostres padrines en un cant a la vida.

(*) Gràcies pel xivatasso, Pep B. D!