Clara Peya es basta tota sola

La pianista i compositora catalana oferí un recital ple de passió i sensiblitat a l’espai Sa Farinera de Llubí emmarcat dins el cicle de concerts Sons de Nit.

Mar Grimalt va ser l’encarregada d’obrir la càlida vetllada musical de format reduït. La felanitxera pujà al petit escenari i es presentà sola cantant a capel·la un dels poemes de Damià Huguet, acompanyada, tan sols dels seus tacons i les seves manballetes, per interpelar ‘… abans d’entrar al paradís m’espols sa pols més grollera…’ rememorant els seus inicis musicals quan cantava en la intimitat de la seva habitació. Grimalt anà alternant el pandero quadrat amb la guitarra, posant música i veu a versos dels seus poetes referents, com Miquel Bauza o Maria Mercé Marçal, per acabar amb Espurnes i coralls i, convidant als assistents a gaudir del seu primer àlbum.

Tot seguit, Clara Peya feia presència a la improvisada platea fent una aturada tècnica a la taula de so. El públic féu un intent de començar a aplaudir, però l’artista ho frenà gairebé en sec, demanant amablement uns moments per acabar de preparar-se. A l’escenari l’esperaven un piano de coa i un sintetitzador.

La pianista, descalça, amb un mono curt on es podia llegir Urban uniforms for de citizen of the world, que no sé si recordava més als mecànics dels tallers de cotxes pel seu cor blau, als dels presoners per l’estil i forma, o als dels astronautes pel periple sideral que ens esperava, dedicà l’actuació ‘a totes les persones que les han anul·lat algun bolo’. Per altra banda, abans de començar agraia la valentia al públic per assistir a un concert de piano tot sol, confessant ‘jo no hi aniria’ i ens convidava a relaxar-nos per acompanyar-la i emprendre un viatge pel seu particular univers musical.

Tota sola a l’escenari, just amb un piano i les traces justes d’electrònica, va ser capaç de despullar-nos i transportar-nos al més enllà amb sentiment i virtuositat, perquè quan toca pareix que li surt de les més profundes entranyes.

I quin viatge!!! Clara Peya amb el seu estil únic, sempre vanguardista i transgressor, va oferir un magnífic recital ple de passíó i sensibilitat. Tota sola a l’escenari, just amb un piano i les traces justes d’electrònica, va ser capaç de despullar-nos i transportar-nos al més enllà amb sentiment i virtuositat, perquè quan toca pareix que li surt de les més profundes entranyes. Ho sent i ho transmet sense pretensions ni complexes.

Quedà palès que Clara Peya se basta tota sola ja que poseeix la gran tècnica del piano clàssic, la improvisació del jazz i l’experimentació de l’electrònica, que li donen el punch, el significat i el batec propi de la genuïtat. Tot això, barrejat amb la seva lluita i compromís social, fa que sigui tot un referent per rompre les regles de tot l’establert.

Durant l’audició també recità, i fins i tot va jugar amb una cadeneta, que portava al coll, i les cordes del piano, d’on extreia sons i vibracions diferents i úniques. I tot i confesà que no sap cantar, va acabar el concert tocant «Tierra de hielo» a petició del públic.

⬆ El millor: la gran capacitat que té Clara Peya per trasmetre emocions i sensacions a través de la seva música, però també del seu caràcter i la seva personalitat. En els temps que corren és difícil trobar persones i artistes amb tanta autenticitat.
⬇ El pitjpor: En un primer lloc hagués dit que la calor de la vesprada, però de mentres anava passant el recital, diria que el renou de plats i tassons dels veïnats de Sa Farinera, que es mesclaven amb la música. En tornar, pot ser sigui convenient que convidin als veïnats a sopar a fora o directament que els convidin al concert.