Dani Martín: el valor de les cançons

Dani Martín va omplir el recinte del Mallorca Live Summer. A prop de 10.000 persones vàrem anar a veure què mos contava aquest veterà del rock espanyol. Perquè no ens enganem: a dia d’avui ja molts dels concerts de rock als que anam són de bandes que de mitja poden tenir 40 anys.

Dins l’imaginari col·lectiu de la generació que vàrem compartir els seus inicis segueix essent el jove actor que va muntar un grup amb el seu cosí, també guapot. El Canto del Loco feien “hitazos” i manejaven bé el públic masculí, per l’imaginari comú masculí, i el femení, per guapots. Com a molt te podien caure un poc malament per xulets i criticar la seva música per ser rock com molts altres podien fer. Sols que els altres no varen ser El Canto del Loco. D’això en fa 20 anys. Més, de fet. Però ho deixarem en 20.

A l’any 2022 Dani Martín és un senyor de 45 anys que fa rock. Té les inquietuds que tenim totes i tots, usa un llenguatge molt comprensible per expressar-les, pens que molt honest, i té una legió de seguidors que el segueixen des de fa 20 anys i que tenen filles i fills que han surat sentint-lo. A més de molt de públic que l’ha conegut i seguit per les seves cançons en solitari. L’amor, l’amistat, la mort, la vida… són temes que tracta a les seves cançons i exactament això ens va regalar a les 10.000 persones que vàrem anar divendres al concert: cançons de pop-rock (*).

A l’any 2022 Dani Martín és un senyor de 45 anys que fa rock. Té les inquietuds que tenim totes i tots, usa un llenguatge molt comprensible per expressar-les, pens que molt honest, i té una legió de seguidors que el segueixen des de fa 20 anys i que tenen filles i fills que han surat sentint-lo.

I les va tocar totes: del darrer disc, seves en solitari i de El Canto del Loco. Podria dir que va ser amb Zapatillas o Insoportable (les darreres del concert) que va fer que l’audiència s’entregàs. En realitat l’audiència va estar entregada des del primer cop de bombo. Per si algú estava despistat, la segona peça va ser Volverá. I ja. Les sis persones de damunt l’escenari varen tenir l’atenció de 9.000 persones (suposarem que un 10% ho va passar bé com jo, d’observadora). A les cançons més rockeres i a les balades més tranquil·les es feia cas a les indicacions: ara “arriba”, ara “poned las linternas de los móviles” (i va quedar ben guapo), ara “cantad vosotros”. Va mantenir la tensió durant les dues hores de concert i va fer ben content a tothom que hi erem.

Aparició estel·lar de Patricia Conde, interpel·lacions a les reaccions del públic després de les seves intervencions, pujar a l’escenari a una nineta encantadora i emocionada… detalls que conformen aquesta interlocució de baix a dalt i no sols de l’escenari al públic. En acabar vaig sortir darrera el que pareixia un grup familiar. Hi havia moltíssims nins i nines al concert. Probablement, hi havia un gruix notable de nines i nins d’entre 10 i 13 anys, i adolescents.

Tornant al grup que sortia davant jo, un adult xerrava a un jove que podia tenir 17 anys. Li deia que no havia estat malament, però que segur que li agrada més el reggaeton. I son pare del xaval va dir, literal: “però amb això me coneix un poc millor”. Després, les meves nebodes i jo ens varem anar a cercar la camiseta del concert.

Pens que aquesta és una bona síntesi de Qué caro es el tiempo.

(*) A Dani l’acompanya una banda de rock: tres guitarres (Paco Salazar, Roberto Sánchez Lavella i Cris Méndez), teclat (Iñaki García), baix (Carlos Bueno) i bateria (Miguel Llamas). Menció especial a Cris Méndez, guitarrista i corista que va matisar moltes de les peces a les que va intervenir amb una presència imponent. Afortunadament podem fer cròniques de concerts sense haver de mencionar la qualitat musical de la banda. Cada un dels músics és excepcional.