Sidonie en Es Gremi

900 animetes conseguiren ficar Producciones Mutantes dins Es Gremi per gaudir de la nova gira per sales dels Sidonie en motiu del seu darrer disc Marc, Axel y Jes.

Des del 2021 que no els vèiem a l’illa amb aquell concert pilot sense distància social però amb mascareta on es varen poder esplaiar 3.000 persones afortunades, entre elles una servidora, i que ens donà 100 cavalls de força per fer front a les circumstàcies mentres retornàvem a la normalitat.

En aquesta ocasió estàvem més estrets i, més a prop, també. És allò màgic dels concerts a sales de bandes que has vist crèixer… i és d’agrair que amb més de 25 anys de bagatge a l’esquena, ens segueixin oferint l’oportunitat de gaudir-los en la proximitat com abans.

Marc Ros (veu i guitarra), Axel Pi (bateria) i Jes Serna (veus, guitarra, baix i sitar), acompanyats en aquesta ocasió pel music i productor, Jordi Bastida a la guitarra, que mutà a la perfecció com a un Sidonie més, sortiren a l’escenari amb la mateixa força i passió amb les que ens tenen acostumats. Just sonaven els primers acords de «CEDÉ» i ja sabíem que seria tot un ‘Bolaken’ -com diuen ells-, perquè els Sidonie sempre van a per totes i es fiquen el públic a la butxaca.

En Es Gremi es respirava l’hedonisme tan característic de la banda per tots els costats, i el repertori no va decebre. Alternant temes nous, que ja exhalen a hitassos com «Es muy pop» o «No salgo más», cantada a plena veu per un públic totalment entregat, amb grans himnes com «Me llamo ABBA», «El verano del amor», «El incendio», «En mi garganta» o «Carreteras infinitas», que feien les delícies dels seus fans.

També hi va haver momentassos estelars, com quan el grup va deixar sol a Ros a l’escenari amb la seva guitarra per interpretar «Giraluna», o quan Jes va treure el seu sitar a «Mil colores» -com l’anyoràvem-, o quan el trio donava pas al ‘solo’ de guitarra de Jordi Bastida per lluir les seves grans habilitats, sense deixar de banda les ballarugues exèntriques d’Axel, que ja és tot un espectacle a la bateria. El que no esperàvem era que Marc Ros cantàs «Un dia de mierda» passejant-se per tota la sala a les espatlles d’un integrant de la seva crew mentre saludava a gran part dels assistents.

Ja poden dir que són el pitjor grup del món, que són molt pop, però tenen el poder de convertir un dia de merda en un dia meravellós perquè ens tenen fascinats amb tan sols tres ingredients: 250 gr de savoir faire -musicalment parlant-, 250 gr de complicitat màxima -entre ells i amb el públic- i 1 kg de power que els surt pels porus de la pell.

Per això sempre serem aquí o on sigui que toquin el pròxim pic.

⬆ La seva complicitat traspassa més enllà del trio. L’energia, el ‘bonrollisme’ i l’amor dels Sidonie és tan contagiosa que fa ganes agafar una guitarra i pujar-se a l’escenari amb ells. De fet, Jordi Bastida pareixia que era membre de la formació des dels inicis, i fins i tot va agafar el relleu a n’Axel Pi pel que fa a la vena exhibisionista.
⬇ Marc Ros no va estar molt xerrador. Cert és que estem acostumats a que es dirigeixi més al públic i en aquest cas, supòs que per la meva feminista, vaig trobar a faltar qualque comentari sobre el 8M, especialment tenint en compte que hi havia un bon grapat de grups d’amigues que havien decidit acabar la diada reivindicativa amb ells.