Palma, diumenge 17 d’abril de 2022
En Mon Joan Tiquat va presentar el seu primer treball “Es temps i sa llavor” al Teatre del Mar de Palma
Aquesta presentació ha estat possible gràcies a la conjunció de diferents fets: la pandèmia, l’aposta creativa del Teatre del Mar, l’art creatiu i eclèctic d’en Mon Joan Tiquat.
En Mon Joan Tiquat és el nom artístic d’en Joan Vila Salbanyà, un jove virtuós sobre els escenaris, ja sigui amb les seves interpretacions teatrals com amb les seves actuacions musicals. En el dossier que ell facilita del seu primer treball, podem llegir que sempre ha estat rodejat de música i teatre, i és que Eulàlia Salbanyà Benet, professora de música, cantant d’òpera i directora d’espectacles és la mare d’aquest artista mallorquí, és clar que ha viscut rodejat de música i teatre; també afirma que aquesta passió ha esdevingut professió, un poc per intuïció, un poc sense voler. Aquesta darrera idea no la tinc tan clara, no crec que hagi estat per intuïció o sense voler; honestament crec que ha estat perquè en Joan Vila és en essència art, creació, imaginació i màgia. I és que amb quatre anys va pujar a l’escenari fent del fill petit dels Papageno a l’òpera La Flauta màgica.
Però la seva adolescència també la va viure sobre escenaris, en el 2006 al teatre de Petra va participar en l’òpera còmica Els Pirates de Penzance; i en el 2008 en el Teatre Sans, dins la cinquena temporada d’òpera de butxaca, va pujar a l’escenari amb l’estrena de Les mamelles de Tirèsies, un muntatge carregat d’humor. El 2014 va presentar Aldarulls un musical d’en Víctor Ferragut que va juntament amb en Joan, van engegar la maquinària per a crear una nova obra de teatre musical. Tot això demostra que no ha estat sense voler, ho porta dins la sang, i a més sempre s’ha sabut envoltar d’un ingredient necessari dins l’art i dins la vida en general, l’humor i la comicitat. I aquesta comicitat també la vam poder gaudir a la presentació de Es temps i sa llavor, perquè va saber arrancar més d’una rialla i molts de somriures, fins i tot, amb les mascaretes posades.
El títol és una combinació de records d’infantesa i de la personalitat artística d’un Joan de trenta anys, el record d’una frase repetida pel seu pare “Hem perdut es temps i sa llavor”; i que ell va transformar amb una versió mallorquina del famós tòpic Carpe Diem: “No hem de perdre ni es temps ni sa llavor”.
És cert que, a poc a poc, es va encaminar més pel món musical i va estudiar percussió clàssica amb Albert Serra, va voler aprendre a tocar també el violoncel, la guitarra, la trompeta i el piano, més endavant es va decantar pel piano modern i va rebre classes de Marco Mezquida, sempre envoltat dels millors músics. I des del 2015 la seva carrera s’ha centrat més en la creació bandes sonores per arts en viu, intervenint en disciplines ben variades: teatre de text, de gest, el circ, la improvisació o la dansa, on acostuma a participar també com a actor. També és membre i fundador de Ljubliana and the Seawolf, banda barcelonina amb qui té dos àlbums. Actualment, acompanya Roger Pistola i Xanguito, al teclat, la guitarra o el violoncel, i amb aquest darrer grup presentarà aquests mesos el darrer treball Eufòria. I tot aquest aprenentatge, tota aquesta experiència, tot aquest art el va desplegar amb la presentació del seu darrer treball, perquè ell tot sol, sobre un escenari li va donar vida gràcies a tot un ventall d’instruments: piano, guitarra, bateria, cello, glockenspiel , caixó flamenc, octapad.
Però per poder néixer aquest treball va ser necessària una pandèmia, perquè entre tots els projectes, la creació personal d’en Mon Joan Tiquat no trobava les arrels ni les branques per créixer. Va ser durant el confinament mundial que va crear el seu primer treball de temes propis. Sorgeix així un recull de setze cançons que va enregistrar a casa, tocant tots els instruments i cantant tot ell tot sol. La forma final de mescla i màster la va realitzar als estudis Mono Boost amb el seu amic de la infància, Toni Morales, Thony Bloom. El títol és una combinació de records d’infantesa i de la personalitat artística d’un Joan de trenta anys, el record d’una frase repetida pel seu pare “Hem perdut es temps i sa llavor”; i que ell va transformar amb una versió mallorquina del famós tòpic Carpe Diem: “No hem de perdre ni es temps ni sa llavor”. I així neix Es temps i sa llavor.
Gràcies a la filosofia artística del Teatre del Mar i a les seves residències artístiques, que des de l’any 2010 té l’Espai de recerca del Teatre del Mar, que ha acollit projectes d’investigació teatral, amb la intenció de donar suport als processos de creació artística. Però el treball d’en Mon Joan Tiquat ha format part del projecte de Residències especials’22, un programa conjunt de les fundacions Teatre del Mar i Teatre Principal de Palma, que no només permet posar en marxa una convocatòria destinada a artistes o col·lectius amb projectes de residència, sinó que permet aportar més recursos per acompanyar els projectes. I un d’aquests projectes ha estat el primer treball d’en Mon Joan Tiquat, Es temps i sa llavor, amb qui es va proclamar guanyador del premi Art Jove 2021 i que va presentar en format breu en un dels concerts de les festes de Sant Sebastià.
I quan va cantar un “Tros de vida”, tota la gent ja entenia que aquest espectacle màgic de música i interpretació esdevindria un tros de les seves vides que no oblidarien.
Va ser el passat diumenge 17 d’abril, quan en Mon Joan Tiquat va poder presentar tot aquest projecte personal i creatiu. Un espectacle màgic que combinava música amb les cançons d’aquest primer treball, i interpretació; perquè en Joan és un artista que quan puja a un escenari es transforma i va deixar sortir el seu jo actor a la intro de l’espectacle i entre les transicions de les cançons. I durant més d’una hora, ell tot sol va omplir l’escenari i tot l’espai del teatre del Mar, de música, de màgia i d’humor. Va cantar 13 de les 16 cançons del seu primer treball, va començar amb “Adaptació al medi”, la primera cançó del seu disc, però a partir de la segona cançó, ens va sorprendre amb un ordre aleatori de la resta de cançons i amb algunes improvisacions que donaven més vida a les transicions que hi havia entre cançó i cançó. Transicions necessàries per a en Joan, per respirar i posar ordre al seu potencial artístic; i per al públic assistent, que d’aquesta manera tenia un temps per assaborir la magistral interpretació d’en Joan i la irreverència i frescura de les seves lletres. Però aquestes transicions a poc a poc esdevenien més improvisacions per la impulsivitat artística d’en Joan i perquè el públic fàcilment es va contagiar d’aquesta força i energia; i amb les seves mamballetes i crits facilitaven la creació de nova vida musical. D’aquesta manera, recordant la lletra de la seva primera cançó, “Adaptació al medi”, que diu “els ideals adolescents s’adapten i es dilueixen amb el pas del temps”, els ideals artístics del públic es van adaptar a la nova creació artística d’en Mon Joan Tiquat, però en lloc de diluir-se van esdevenir feres famolenques que volien més, més música, més espectacle, més art. I quan va cantar un “Tros de vida”, tota la gent ja entenia que aquest espectacle màgic de música i interpretació esdevindria un tros de les seves vides que no oblidarien. Perquè és pura vida la posta d’escena que en Joan Vila té sobre l’escenari, gràcies a la feina de tot un gran equip format per na Jenny Vila i en Juanro Campos a la il·luminació; en Josep Orfila encarregat del vestuari i de l’espai escènic; en Toni Morales al so; i en Toni Verd a la fotografia. Quan van començar a sonar els acords de Amics imants la seva lletra va cobrar vida, perquè entre tot el públic assistents hi havia molts d’aquests amics imants com en Roger Pistola. La seva actuació va crear records que ben segur que romandran com un dels millors moments passats i viscuts, i així va cantar Crear records i van cantussejar amb ell: el millor passat ho dirà el present. I va triar per tancar aquesta presentació, una cançó peculiar, “Àfrica”, que amb els seus ritmes africans de percussió van omplir de festa i ganes de ballar tot l’espai del Teatre del Mar amb un escenari pintat de verd. El verd de l’esperança, el verd de la primavera, el verd d’una llavor que, ben segur, amb el temps germinarà amb un gran arbre fruital.
Publicado por:
Docente, profesora, melómana y festivalera.
Licenciada en Filología Hispánica.
Profesora de Lengua Castellana y literatura.
Amante de la palabra, la literatura, la poesía y la música.
No hay comentarios