Pasquale Grasso Quartet: tralla napolitana de Nova York, a Palma

Ha estat el segon concert de Pasquale Grasso a l’Alternatilla d’enguany. El primer el va fer a trio amb Toni Vaquer al piano i Marko Lohikari al contrabaix dijous passat, 1 de desembre, a Porreres. Va ser un concert a mida del virtuosisme instrumental de Pasquale, que va desenvolupar la seva tècnica en obres de figures de Charlie Parker i Sonny Rollins acompanyat pels instrumentistes mallorquins (en Marko és ben nostre ja). El trio empastà perfectament i es notà en la calidesa del so i en aquesta complicitat que es crea entre músics desconeguts però afins.

Els guitarristes disfrutaren aquest concert i que han repetit al Xesc Forteza han quedat sorpresos de viure un concert totalment diferent, tal i com ens han dit alguns.

A Palma, dos dies després, el tornà acompanyar Marko, Joan Terol a la bateria i Luigi Grasso a l’alt. I la influència del seu germà va convertir el concert en bebop. Directament.

Això ha quedat palès des de l’inici del concert que ha començat amb «Shaw ‘Nuff» i «Ornithology» de Charlie Parker. Alt interpretant alt. Pasquale confrontant-se a Luigi, dant-se pas, compartint espai amb la base rítmica que els ha suportat improvisacions i integrats amb els germans com si també ho fossen circulant rodes de dos compassos activats amb una mirada.

Després d’aquesta arrancada, la balada «Prelude to a Kiss» ha relaxat l’ambient i ha fet explotat la sonoritat dels instruments, els temps lents, els matisos del contrabaix, la base de la bateria.

I aquesta estructura ha marcat la dinàmica de la gairebé hora i mitja de concert: tralla bebopera intercalada de balades per agafar aire i tornar-hi.

Segons contà Pasquale, fou Luigi qui el va introduir al món del jazz. Ara, que ell és a Nova York i el saxofonista a Hamburg, qualsevol trobada damunt un escenari esdevé una festa. Han compartit música més enllà de partitures però també en històries personals com quan Pasquale va contar que fou «Bean and the boys», de Coleman Hawkins, de les primeres peces que recorda ja que era al disc que va trobar al poble d’on venen.

És habitual trobar complicitats al jazz. Músics que toquen habitualment junts, en agrupacions que desenvolupen projectes propis, en combos o acompanyant projectes d’altres músics. Però al cas d’aquests germans ens ha permés disfrutar del vincle artístic i íntim damunt l’escenari. Ens han duit la passió napolitana atrevessada de bebop, el somriure inacabable de Marko i el ritme incansable de Joan. Un quartet ben avingut liderat per un guitarrista generós.