Cançons per a Europa

A principis de 2026, Europa s’ha convertit en aquell parent llunyà i amable a qui ningú agafa el telèfon. L’idil·li transatlàntic ha passat de “societat estratègica” a una subhasta de barri on daddy Donald marca les regles. Hem descobert que la nostra seguretat depenia d’un senyor que prefereix parlar de comprar Groenlàndia –com qui demana un apartament a sa Ràpita– que de defensar les fronteres de l’Est.

A Brussel·les encara convoquen reunions per decidir si ens hem d’enfadar gaire pels aranzels, mentre els nostres cotxes miren l’oceà amb la tristesa d’un emigrant que sap que no podrà creuar-lo. A l’OTAN, el lema ja no és “tots per a un”, sinó “qui no pagui la quota, que no esperi que el vinguem a salvar si apareix l’ós rus”. És l’era de l’amor transaccional: si vols protecció, ensenya la cartera; si vols pau a Ucraïna, prepara les tisores de cuina per retallar el mapa sota la mirada vigilant de Mar-a-Lago.

I és que Europa s’assembla cada vegada més a una diva oblidada que només sobreviu gràcies a la ràdio de nostàlgics. I ja que no tenim exèrcit propi ni minerals a Groenlàndia, ens queda el consol de posar banda sonora al nostre declivi. Si el món ens gira l’esquena mentre Xi Jinping, Putin i Trump es reparteixen el pastís, pugem el volum. Quan la geopolítica es converteix en un acudit de mal gust, l’única sortida digna és transformar el desastre en una melodia enganxosa.

Aquí teniu el programa d’actes per a l’enfonsament. Començarem amb l’eufòria i acabarem amb el nihilisme més absolut.

1. Toto Cotugno: «Insieme: 1992» (1990) Europeisme sense filtres, ni ironia ni distància crítica. Aquí, Europa és un destí inevitable i lluminós. El “1992” del títol no era una xifra, era una promesa de fraternitat abans de Maastricht, de l’euro i de les crisis. “Insieme” (“Junts”) és arqueologia política: el testimoni d’un instant en què Europa es va creure de debò a si mateixa. Avui sona naïf, però és el document d’allò que volíem ser.

2. Scorpions: «Wind of Change» (1991) L’himne oficial de l’optimisme ingenu que avui quasi fa ràbia. Crèiem que el futur seria una balada de rock inofensiva amb un xiulet enganxós. Aquell “vent de canvi” ha acabat sent un corrent d’aire fred que ens ha deixat a tots constipats. És la peça heavy que ens recorda que Europa és com aquell l’adolescent que es pensava que el món era bonic fins que ha hagut de pagar el seu primer lloguer estratègic.

3. Alexander Rybak: «Europe’s Skies» (2009) Guanyadora del festival d’Eurovisió (com la canço de Cotugno) és una oda romàntica capaç de fer plorar a qualsevol dels més de trenta mil funcionaris de la Comissió Europea. Rybak diu que tots els europeus estam sota el mateix cel. És cert: tots sota el mateix cel, però alguns amb paraigua atòmic i la resta esperant que no ens caigui un aranzel –o un míssil– al cap.

4. Kraftwerk: «Europa Endlos» (1977) La metàfora perfecta de la burocràcia: una melodia infinita, mecànica i repetitiva. És la banda sonora d’una cimera a Brussel·les: hores de moviment, botons polsats, dietes cobrades i la sensació de no haver-nos mogut ni un mil·límetre del lloc on començàvem. Inclosa a l’imprescindible àlbum «Trans Europa Express» on el grup alemany cristal·litza una idea d’Europa moderna, unificada i tecnològica, vista a través del símbol del tren.

5. U2: «New Year’s Day» (1982) Abans del triomf, hi va haver la resistència. Inspirada en la Polònia de Solidarność, aquesta cançó ens recorda que la unitat europea no va néixer per inevitabilitat, sinó com una aposta moral en temps de foscor. A diferència d’altres cançons polítiques de l’època, aquesta no descriu la lluita com un moment heroic o imminent, sinó com un temps llarg i incert, ple de silencis i renúncies. El “nou any” no és una celebració, sinó una esperança fràgil que encara avui trontolla

6. La Polla Records: «Europa» (1987) La bufetada punk. Pocs mesos després de l’entrada d’Espanya a la Unió Europea, el gallecbasc Evaristo Páramos crida contra la hipocresia d’una “vella i podrida prostituta” que parla de drets mentre sosté dictadures, negocis bruts i violència estructural. No és una crítica a una Europa equivocada, sinó a una Europa que funciona exactament com va ser dissenyada: per als de dalt.

7. Pulp: «Common People» (1995) L’Europa del 26 s’ha despertat com l’al·lota rica de la cançó de Jarvis Cocker (declarat antiBrexit). Hem jugat a ser un continent idealista perquè sabíem que, si la cosa es posava lletja, podíem “trucar a papà”, com la protagonista grega, “perquè ho aturàs tot”. Però quan “veus les cuques pujar per la paret”, el joc s’acaba. Trump ha canviat de número i ja no hi ha bitllet de tornada a la mansió protectora. Ara ens toca fracassar com la “gent comuna” d’aquesta gran composició.

8. Randy Newman: «Great Nations of Europe» (1999) Un obituari caústic. Newman ens recorda qui érem: aquells que anaven pel món escampant malalties i civilització: “Amagau esposes i filles, amagau també els aliments / Les grans nacions d’Europa arriben / (Cristòfol) Colom va estrènyer la mà amb alguns indis i aviat tots eren morts / Tuberculosi i tifus i peu d’atleta, diftèria i grip / Perdonau-me, grans nacions arriben”. Avui, el vell imperi ja no pot ni decidir el preu del seu propi acer. Amagau les carteres, que les “grans nacions” estan en liquidació per tancament de negoci.

9. Glutamato Ye-Yé: «Europa» (1984) No és una cançó anti-Europa en clau simple. És una acusació ferotge contra la consciència europea: contra el seu paternalisme, contra la seva por a la superpoblació, contra la seva manera de sentir-se superior mentre es declara esgotada. Llegida avui, amb murs, pateres, neofeixistes, guerres externalitzades i decadència assumida, la cançó no sembla exagerada, sinó incòmodament precisa, més que qualsevol discurs oficial. Inclosa a l’infravalorat mini-lp «Zoraida», un disc estrany, caòtic i deliberadament desagradable.

10. Ilegales: «Europa ha muerto» (1984) El certificat de defunció definitiu. El recentment finat Jorge Martínez, un personatge de cultura enciclopèdica amagada sota una estètica de provocador, va intuir el col·lapse abans que ningú. Mentre Espanya delirava per “entrar a Europa”, ell negava la seva existència: ni bancs a Suïssa, ni Papa a Roma, ni murs a Berlín. Amb versos interessants (“Me trajeron al hospital / Algo en mi cabeza no funciona / Yo era un soldado americano / Ahora soy el último europeo”) que suggereixen que la idea d’Europa ha estat tan colonitzada culturalment i militarment pels EUA que l’única manera de sentir-se “europeu” és a través d’una mena de bogeria o trauma de guerra. La identitat substituïda pel model americà.

En definitiva, la banda sonora d’aquesta Europa del 2026 no és la d’un exèrcit en marxa, sinó la d’una festa que s’ha allargat massa. Hem passat de l’eufòria coral de Toto Cutugno al nihilisme solitari de Jorge Martínez, adonant-nos pel camí que la nostra identitat era, en gran part, un decorat sostingut per mans alienes. Ara ens queda la nuesa de qui ja no té res a perdre excepte la seva discografia.

Potser el destí d’Europa era aquest: convertir-se en un recordatori melòdic d’allò que passa quan confons la seguretat amb el confort i la pau amb la passivitat. Ens hem quedat sols a la frontera, amb les cuques de Pulp pujant per la paret i el xiulet dels Scorpions sonant com una burla llunyana. Però, si hem de caure del pedestal de la història, que sigui amb la dignitat de qui sap triar la cançó adequada per al final. Al cap i a la fi, Europa sempre ha sabut fer una cosa millor que ningú: posar paraules belles a les seves pròpies ruïnes.