Mig segle de llum i lirisme: «Bright Size Life» de Pat Metheny

Publicat el 1976 pel segell ECM, «Bright Size Life» marca molt més que el debut discogràfic de Pat Metheny. Obre una nova manera d’entendre el jazz elèctric, allunyada del context urbà que fins aleshores n’havia definit el caràcter. En lloc de la densitat i la pressió sonora associades a les grans ciutats, Metheny proposa una música expansiva, amb espais amplis, línies melòdiques clares i una lluminositat poc habitual en el gènere.

Amb només vint-i-un anys, el guitarrista construeix un univers sonor que remet als paisatges oberts del Mig Oest nord-americà (només cal observar la portada!), amb una sensibilitat lírica i una certa evocació nostàlgica que acabaria deixant una empremta profunda en l’evolució de la guitarra jazz contemporània. Al seu costat hi apareixen Jaco Pastorius, encara lluny de l’estatus icònic que assoliria poc després, i Bob Moses, en un trio que, vist amb perspectiva, sembla gairebé massa perfecte per ser casual.

Les composicions van ser escrites mentre Metheny vivia a Boston i impartia classes a la Berklee School of Music. El suport de Gary Burton, mentor i figura clau en la seva formació, va ser fonamental en la maduració del material, tot i que el seu paper quedaria discretament fora dels crèdits oficials.

La connexió entre ECM i Metheny tenia precisament en Burton el seu pont natural. Metheny va entrar al seu grup amb només dinou anys, i Burton ja era aleshores un artista consolidat del segell, amb una relació molt estreta amb l’amo d’ECM, Manfred Eicher. Les primeres aparicions de Metheny en discos del segell alemany van ser com a membre del grup de Burton, en treballs com «Ring» (1974) i «Dreams So Real» (1975). Sé que Eicher, amb la seva oïda gairebé clínica per detectar noves veus, s’havia fixat en aquell guitarrista de Missouri. Durant aproximadament un any i mig, Eicher i Metheny van mantenir una correspondència regular, intercanviant idees sobre músics, formacions i possibles direccions estètiques. Aquell diàleg va ajudar decisivament a donar forma al que acabaria sent «Bright Size Life».

Si ens endinsam en les composicions, el disc es desplega com un viatge amb una lògica interna molt clara, gairebé narrativa. El tema que li dona títol funciona com una veritable declaració d’intencions: una harmonia rica i sofisticada que flueix amb una transparència sorprenent. No hi ha cap voluntat de lluïment gratuït; la música avança amb naturalitat, amb una sensació constant de descoberta i celebració. Des d’aquest primer tall s’imposa una de les claus de l’àlbum: el protagonisme compartit. El diàleg entre la guitarra de Metheny i el baix de Pastorius és viu i equilibrat; el baix no acompanya, sinó que escolta, respon i construeix discurs.

A mesura que el disc avança, apareix una dimensió més introspectiva. Peces com «Sirabhorn» o «Midwestern Nights Dream» exploren un registre contemplatiu en què el silenci, la ressonància i l’ús de l’espai tenen tant de pes com la melodia mateixa. La guitarra de Metheny hi sona neta i suspesa, mentre la base rítmica suggereix més que no pas imposa. Aquí es fa evident la seva capacitat per evocar paisatges i atmosferes, una habilitat que acabaria esdevenint un dels trets distintius de la seva trajectòria. En el cas de «Midwestern Nights Dream», l’ambient gairebé cinematogràfic i l’overdub excepcional de Pastorius (que Eicher no volia incloure!) afegeixen una capa emocional que reforça aquesta sensació de nostàlgia geogràfica.

Altres composicions, com «A Unity Village», permeten un desenvolupament més ampli i relaxat. La música evoluciona sense brusquedats, deixant espai perquè el baix desplegui línies melòdiques plenes de direcció i profunditat, sempre lluny de l’exhibició. Moses, amb una bateria flexible i lleugera, manté un equilibri subtil que dona cohesió al conjunt i permet que la música respiri.

Quan el trio opta per un caràcter més directe, com a «Missouri Uncompromised» o «Omaha Celebration», queda clar que l’energia del jazz més pur continua present. L’agilitat tècnica de Metheny i l’impuls rítmic de Pastorius revelen una base instrumental extraordinària, però sempre subordinada a l’expressivitat. No hi ha clímaxs artificials ni pirotècnia sonora: «Bright Size Life» es construeix sobre la coherència del to, el timbre i el diàleg constant entre els músics, en un equilibri molt precís entre intel·lecte i emoció.

En conjunt, l’àlbum no sona tant com un debut sinó com una presa de posició clara i conscient. Per a mi, és la declaració d’independència de Pat Metheny: un disc que demostra que el jazz pot ser modern sense tornar-se hermètic, elèctric sense resultar abrasiu, i obert a influències del folk o del country sense perdre la seva essència improvisadora. Sense renegar del passat ni sotmetre’s a les modes del moment, l’àlbum aposta per la claredat melòdica, el respecte per l’espai i una idea de jazz oberta i expansiva.

Potser per aquesta mateixa discreció estètica va passar gairebé desapercebut en el moment de la seva publicació. I és, també per això, que dècades després continua sonant sorprenentment viu i actual, com si hagués estat enregistrat sota la llum clara d’un matí d’hivern.

La portada, minimalista i molt bella com tantes edicions d’ECM, reforça aquesta idea. Un fons blanc i ampli, sense complexitat. En el centre, una fotografia de paisatge: un camp d’herba baixa i un sol perfilat darrere d’uns arbres solitaris. La llum és suau, gairebé quieta, i suggereix un estat d’ànim que concorda plenament amb el jazz líric de Metheny.

A Espanya, la música de Metheny no va ser publicada fins al 1979 («New Chautauqua», el seu tercer àlbum). La discogràfica catalana Edigsa no el va incloure dins les primeres remeses que va editar del segell ECM, cosa que sí va fer amb discos d’Eberhard Weber, Keith Jarrett, Chick Corea o Ralph Towner, que molts amants del nou jazz de la meva generació vam comprar a la primera botiga Xocolat, aquell petit paradís del carrer de l’Estanc.