Maria Hein: «Poder-me permetre fer una carrera en solitari, és tot un privilegi»

Com va començar aquesta passió per la música? Quan et vas iniciar en el món musical?

Des de sempre m’ha agradat la música, és més, ma mare sempre em conta que de petita m’escoltaven cantar cançons de pel·lícules i pensaven que tenia molta facilitat per recordar melodies i després cantar-les. Quan tenia uns 4 o 5 anys, ma mare em va demanar si volia apuntar-me a classes de piano i a partir d’aquí vaig començar a formar-me.

Així, dels 5 anys fins als 10 vaig anar a classes particulars de piano i també a classes de solfeig. Jo record que quan tenia més o menys set o vuit anys ja començava a escriure les meves primeres cançons, tot i que aquestes no arribaven enlloc, ho feia per passar el temps. A partir dels 12 anys em vaig començar a interessar més pel tema de cantar, vaig formar part de la Sibil·la durant uns anys i vaig començar a escoltar molta música i a tenir molts referents, sobretot dones, que em varen influenciar amb allò que jo realment volia fer.

Cap als 14 o 15 anys se’m va ocórrer començar a experimentar amb la guitarra i amb ukelele i a partir d’aquí va ser quan ja vaig començar a escriure cançons més seriosament i fins que vaig treure No te veig i Idò un cafè.

Parles de referents, sobretot femenines, podries donar-ne alguns noms?

En aquella època els meus referents eren cantants com na Rihanna, Miley Cyrus, Britney Spears… entre d’altres. Pensa que només tenia deu anys i l’estil de música que més m’arribava era el pop comercial. Record que jo sempre deia que volia ser com na Hannah Montana (rient).

A l’època àlgida de Hannah Montana es va posar molt de moda això de participar en concursos musicals…

En aquella època, que jo devia tenir uns 6 o 7 anys, em vaig presentar al càsting de Camp Rock 1 i també a un concurs que van fer de Hannah Montana en el que havies d’enviar vídeos cantant i imitant a la cantant. També em vaig presentar a La Voz Kids i tot i que vaig passar uns quants càstings no em varen arribar a agafar mai.

Tot i això vares continuar lluitant pels teus somnis… En quin moment vares decidir que volies dedicar-te professionalment a la música?

Des de ben petita somiava en poder viure de la música, record que volia ser una popstar. Realment em donava igual que fos cantant o tocant, però sabia que volia dedicar-me a fer música. És més, actualment, en cas que el meu projecte en solitari no funcionés, m’estic formant com a músic perquè passi el que passi poder-me dedicar a la música en un futur.

Record que durant els quatre anys d’ESO, quan em demanaven que volia estudiar sempre deia que volia ser cantant o compositora, però com me deien que no era una sortida estable em vaig haver de plantejar altres opcions, tot i això, quedaven sempre en segon pla, ja que jo sabia que volia fer música. A partir d’aquí, quan vaig acabar quart em vaig informar sobre què podia fer que estigués relacionat amb la meva passió i va ser quan em vaig apuntar al conservatori. Suposo que va ser en aquest moment quan ja em vaig acabar de llançar a formar-me professionalment.

A partir d’aquí, vaig tenir la gran sort que a través de les cançons que havia penjat a les xarxes en Ferran Palau (productor) es posés en contacte amb jo. El fet de poder-me permetre fer una carrera en solitari com a Maria Hein és tot un privilegi i vull intentar-ho conservar el màxim temps possible. He de dir que estic passant molt de gust de fer el que faig.

En quin punt va ser que en Ferran es va posar en contacte amb tu?

Va ser a l’estiu del 2020. Jo m’estava preparant per presentar-me al concurs Pop Rock de l’Ajuntament de Palma, però un dels requisits per fer-ho era tenir enregistrades almenys dues cançons i jo en aquell moment només tenia No te veig. A partir d’aquí vaig decidir gravar una nova cançó, que va ser Idò un cafè, la qual tampoc sabia si publicar-la, però com la necessitava per poder-me presentar al concurs la vaig gravar i posteriorment la vaig publicar a Youtube.

Un mes i mig després, Hiddentrack (productora) es va posar en contacte amb jo perquè els interessava el meu perfil, vàrem fer unes quantes reunions telemàtiques i va ser com vàrem firmar contracte. Poc després em varen oferir fer un disc i així és com va sorgir Continent i Contingut.

A més de cantar, tu mateixa has escrit les lletres de les cançons. En què t’inspires?

Sobretot amb fets quotidians. Al final amb les meves vivències del meu dia a dia acabo escrivint el que sent en cada moment. Moltes de les cançons em surten de manera espontània, directament del subconscient, i és una cosa que jo considero molt important perquè crec que per escriure ho has de sentir. Crec que deixant fluir el subconscient surten temes més reals i vertaders. Quan no estic bé o quan estic molt bé és quan estic més inspirada, jo mateixa noto quan necessito anar a escriure.

El 2021 ha estat un any de moltes emocions, has tret el teu primer disc Continent i Contingut. Com ha estat aquest procés de creació i de gravació?

El procés de creació del disc ha durat aproximadament un any, tot i que ja tenia cançons escrites d’abans. Durant aquest temps vaig revisar el que ja tenia escrit i vaig escriure més cançons. El problema va ser que en el moment de fer-ho no tenia massa temps, ja que havia d’escollir entre escriure o acabar segon de batxillerat. Va ser un procés sota pressió perquè hi havia temes dels quals no n’estava del tot satisfeta i vaig haver d’anar modificant coses. Però al final de tots els temes que tenia preparats vàrem fer una selecció dels que més ens agradaven i així va ser com va sortir el disc.

En canvi, el procés de gravació va ser molt divertit. Record que abans de marxar a gravar a l’estudi ja teníem planificat els vols, l’hotel i l’estudi de gravació reservat, però dues setmanes abans vaig ser contacte estret d’un munt de positius. Va ser un moment d’estrès perquè no sabíem si hauríem de posposar les gravacions. Per gràcia divina, el dia que em desconfinaven era el dia que havia d’agafar l’avió. Si no hagués pogut gravar en aquelles dates probablement el disc no hauria pogut sortir per octubre.

Tot i això, repetiria l’experiència, varen ser quatre dies de gravació molt intensos, ens passàvem tot el dia allà, únicament descansàvem per dinar i sopar. Inclús record que un dia vàrem sortir a les tres de sa matinada. Va ser un procés de gravació preciós.

Creus que aquest disc ha significat un abans i un després en la lletra o composició de les cançons?

Sí, no té res a veure com escric ara amb com escrivia abans i tenint en compte que eren les meves primeres cançons me costava més escriure i sentir-me satisfeta del que escrivia. Ara tot sorgeix més fluït. Al final jo consider que la primera cançó que he escrit i de la que me sent més orgullosa és No te veig, bàsicament perquè és la primera que he aconseguit acabar. Sempre tenia idees però mai les acabava.

Per la gent que encara no et conegui, com definiries la teva música?

Crec que la definiria com una música tranquil·la, melancòlica i molt nostàlgica, però a vegades té un punt de quotidianitat. Intent fer lletres de tu a tu. A mi em recorda a la música amb bon rotllo, et fa fluir. Per jo el millor moment per escoltar la meva música és dins el cotxe o en una tereseta davall el sol.

Tot i ser tant jove, la majoria de lletres de les cançons són melancòliques. Quin n’és el motiu?

És perquè jo soc una persona molt nostàlgica. M’encanta pensar amb el passat i m’agrada recordar aquells moments bons, però també els dolents perquè, al cap i a la fi, són els que ens fan aprendre.

A més d’aquest disc debut has guanyat el premi Enderrock a Artista Revelació i a Millor Cançó amb Sa teva presència. Ho esperaves? Què ha significat això per tu?

És una cosa que no m’esperava gens i em deixa impactada el fet que hagi anat tot tant ràpid i que la meva música hagi agradat amb tant poc temps. Al final no feia ni sis mesos que havia tret el disc. Aquests premis em donen força per continuar endavant.

Aquests premis es donen per votació popular. Te sents estimada per part del públic?

Estic molt contenta que hagi estat el públic qui ha escollit que jo havia de ser la premiada. Pensar que soc l’artista revelació d’aquest 2021 m’enorgulleix i me fa estar molt feliç. Crec que encara ara no en soc conscient del que això significa.