Alanaire: «Tenim la necessitat de sentir-nos identificats amb el que fem»

Com sorgeix Alanaire?

Va ser una idea que va impulsar el meu germà (Pau Serra). Ell ja estava ficat dins tot aquest món, havia format part de grups com Ice Crime o The Prussians, i arran de veure en Dominic Massó com produïa la seva pròpia música va sorgir la curiositat de crear un projecte personal. Just en aquell moment jo estava estudiant piano clàssic a Londres i va venir un dia i em va engrescar per compondre temes. Així va ser com vàrem començar nosaltres dos, juntament amb el meu company de pis (Eirian Lewis) i, d’alguna manera, d’aquell viatge va sortir Carta. Després li vam ensenyar a en Dominic el que havíem anat fent i ens va dir que ens ajudaria a produir la música.

D’on ve aquest nom, que significa Alanaire?

Alanaire ve d’un llibre de Guillem Frontera que xerra d’un poble idíl·lic de Mallorca, abans de la massificació de l’illa amb el turisme. El nom va sorgir fruit d’un error del meu germà, ja que ell recordava el nom d’Alanaire, tot i que realment no era aquest nom el del llibre, sinó que era Alanària.

Potser aquest poble idíl·lic del que parla Guillem Frontera era el que volíeu recordar amb la vostra música?

Sí, volíem que la nostra música evoques en aquesta atmosfera d’un lloc que no existeix, però que transmet la pau d’un lloc idíl·lic.

Com definiríeu el projecte?

Per nosaltres aquest projecte és com una cursa de fons, s’ha construït a poc a poc i el pensem com una iniciativa que ens agradaria que fos el nostre dia a dia i el que busquem és la constància de fer bona música, una música pensada, curiosa i ben feta. Els quatre tenim aquesta filosofia de fer pessetes, a poc a poc, i ens agradaria poder viure d’això. Sabem que això és difícil i, per ara, ens centrem en fer les coses bé, ja siguin els directes com la música que anem creant.

En etapes anteriors heu format part de bandes de caràcter més rocker, però en aquesta nova formació predomina l’estil pop amb pinzellades de jazz, folk i electrònica. Us ha costat definir aquest nou estil?

Sí, fins i tot crec que encara no l’hem definit. Ha passat tot tan ràpid, que no ens hem aturat a pensar si aquest és el nostre estil definitiu. Tenim unes influències clares, però com som quatre, cada un de nosaltres té referents diferents. Al final, entre tots escrivim les cançons, componem les lletres i aquesta diversitat d’estils es veu reflectida a la nostra música, sobretot a Albor. La mescla d’estils que es pot escoltar en aquest primer àlbum és fruit de què estem explorant a veure quins recursos tenim i cap on volem anar.

Així, entenc que de cara a nous projectes ens podem emportar una sorpresa amb la sonoritat.

Clar que sí, podreu escoltar un Alanaire evolucionat. Jo crec que ens anirem trobant, en quant a so, amb el pas del temps. Al final, Alanaire va néixer de la curiositat per voler experimentar i produir els nostres temes i aquesta curiositat és el motor de la música que fem. Ara mateix tenim ganes de seguir evolucionant, seguir experimentat i seguir trobant allò que podem fer i fins on podem arribar.

Quins són els vostres referents musicals?

Tots venim d’un background clàssic i això té molta influència en la nostra música. Jo, per exemple, escoltava molt artistes com Brahms o Amanda Harberg i extreia tot allò que em semblava interessant i després ho intentava desenvolupar al meu estil. Això ha estat una mica la forma de fer feina d’Alanaire. En Joan, bateria del grup, és un fan de Radiohead i això es veu sobretot al tema Millor, que és com un tema molt obscur. En Pau és molt fan de Paul Simon o Bon Iver. I després, també tenim influències més tirant al jazz com Julian Lage. Diguéssim que aquestes són les influències i intentem agafar idees i transportar-les al nostre llenguatge per veure com les podem desenvolupar.

Aquestes influències tan diferents, a l’hora de crear us porten problemes?

Hi ha moltes coses que estem d’acord i d’altres que a l’hora de produir o fer les mescles les hem de debatre i arribar a un acord. Al final algú sempre ha de cedir. Mai ha estat un problema com a tal, però sí que hem hagut d’aprendre a deixar l’ego a fora i intentar escollir allò que ens beneficiï més com a grup.

Tots els integrants sou estudiants de Conservatori a diferents indrets, Mallorca, Canàries, Gales i Suïssa. Com ha estat el procés de creació a distància d’Albor?

Treballar a distància ha fet que els temes s’hagin creat de manera més lenta, però també ens ha permès donar-li moltes voltes a la música, treballar-la molt i dedicar-li una atenció més curosa. Òbviament, arriba un punt que és molt més enriquidor quan estem els quatre junts. A distància, a vegades, no et sents un grup o un projecte que estigui avançant, sinó que vas fent tu tot sol. La música perd una mica de naturalitat i de cara a un futur ens agradaria que això ja no fos així, per això estem tornant tots a Mallorca.

Ara que ja fa unes setmanes que s’ha publicat el vostre primer LP, com ha estat l’acollida?

La veritat que hem tingut una resposta bastant positiva, tant a nivell de feedback personal de la gent que ens coneix, com a nivell de premsa i de públic que no ens coneixia fins al moment. Sabem que el tipus de música que fem no és comercial a nivell que sortirà un hit i es farà súper famós, però estem molt contents i orgullosos amb el treball que hem fet. Ara volem que la gent ho pugui gaudir, sobretot dels directes que al final és el que enganxa més.

Com seria una posada en escena ideal per Alanaire?

Jo crec que a nosaltres ens afavoreixen més les sales de concerts o teatres, on podem posar llums i escenografia, perquè al final a un festival tot passa molt més ràpid. Però al final tot són reptes. Ara per ara ens sentim més còmodes a espais més reduïts.

Abans que sortís a la llum el vostre primer LP ja se us ha definit com «una de les bandes de pop més prometedores de l’escena balear». Com vos sentiu en veure la revolució que esteu causant? Això ha comportat una pressió per vosaltres o al contrari us ha animat a tirar endavant?

Òbviament, és una pressió, volíem estar a l’altura. Hi va haver un moment, quan estàvem editant el disc amb en Joan Miquel, ens va dir que havíem de fer temes una mica més senzills per cohesionar el disc. En aquell moment vàrem entrar en crisi identitària i per nosaltres no va ser fàcil. Estàvem en un moment en què acabàvem de començar i encara estem descobrint com funcionat tot. Ara ens centrem en la música i estem súper contents de la rebuda que va tenir l’EP, però encara no tenim una fórmula que sapiguem que funcionarà.

És el nostre primer disc i hem de seguir experimentant, també hem de valorar que és el que funciona més de cara al públic i quin estil és el que ens fa sentir més còmodes. Llavors, està molt bé la rebuda i que ens defineixin com una banda prometedora, però crec que el més important és centrar-se en seguir fent camí. Al final tenim la necessitat de sentir-nos identificats amb el que fem perquè la gent pugui gaudir més d’escoltar-nos.

Des dels inicis heu contat amb l’ajuda de Dominic de The Prussians i amb Joan Miquel Oliver, compositor i membre d’Antònia Font. Com ha estat la seva col·laboració?

En Dominic, sobretot al principi, quan vàrem fer les primeres gravacions i ell ho va escoltar, va ser qui ens va donar l’impuls i es va oferir a produir els temes per poder-los enviar a discogràfiques. Quan teníem els tres temes de l’EP ho vàrem enviar a diferents discogràfiques i mànagers i va ser així com vàrem entrar en contacte amb en Joan Miquel.

La veritat és que el contacte amb Joan Miquel va ser bastant a l’atzar, ja que va ser per Instagram. Però li va agradar la música i ens va dir que si volíem enviar la música a discogràfiques ell ens faria una masterització provisional. De cara a fer el disc li vàrem proposar de fer la masterització dels temes, però va preferir cedir-ho a un altre estudi, però que ell faria les mescles dels temes. Així va ser com va començar la nostra col·laboració amb ell. Recordo que la primera vegada, quan vam sentir les mescles que havia fet de les nostres cançons ens va sorprendre molt pel fet que nosaltres teníem una sonoritat molt més obscura i ell l’havia fet més brillant i oberta, donant importància a les freqüències mitjanes i agudes. Ha estat un procés llarg i al final s’ha establert una mena d’amistat, estem molt contents i agraïts de poder comptar amb la seva ajuda.

El tercer tema de l’àlbum és «Mirall del futur». Quins objectius vos marqueu de cara al futur?

De cara al futur, a curt termini, ens estem centrant en els directes. A mitjà termini ens agradaria dur a terme certes col·laboracions musicals, que ja tenim pensades. I a nivell de repercussió, i ja xerrant a llarg termini, ens agradaria poder viure de fer concerts, discs, etc. No té per què ser una fama tipus Rels B, perquè això són coses extraordinàries, però seria suficient que per a nosaltres fos un motor continu d’anar creant música i crear un públic que es vagi interessant pel que fem i que sigui fidel.

Teniu algun projecte en marxa de cara al futur?

Sempre hi ha idees musicals que intentem anar desenvolupant, però ara mateix estem tots ocupats amb altres feines o amb projectes musicals paral·lels. Amb Alanaire estem centrats en el directe i la logística que comporta viatjar a fora.

Com es presenta aquest estiu a nivell de concerts?

Tenim un estiu farcit de concerts: dia 26 de juny actuem al Mallorca Live Festival, el 2 de juliol a Vida Festival de Vilanova i la Geltrú, dia 7 d’agost al Porta Ferrada Festival de Sant Feliu de Guíxols i dia 23 de setembre al Cranc Festival de Maó.