David Ordinas es despulla en la presentació de «No som tan bona persona»

Quins foren els teus inicis musicals?

Vaig començar amb un grup heavy metal (Limit) amb els companys de classe. Tots tocàvem la guitarra així que com que jo era el que pitjor ho feia vaig començar a tocar el baix i després a cantar. A mi tota la vida m’ha agradat cantar però mai m’ho havia plantejat com una possible sortida professional. Però el gust va seguir creixent fins al punt que vaig començar a estudiar al Conservatori. Es veu que tenia futur com a cantant d’òpera [fa broma mentres riu]. Però tot d’una vaig descobrir els musicals i me’n vaig enamorar perdudament. Supòs que gràcies a la formació i a la meva cara dura, vaig començar a fer feina en aquest món i no vaig aturar durant 15 anys.

El públic et coneix per ser el presentador del Jo en sé més que tu. T’has convertit en una cara popular a les Illes però dus gairebé 25 anys composant per a teatre musical, jingles publicitaris… Per què no t’has decidit fins ara a publicar el teu primer disc en solitari?

Perquè havia de pagar factures [torna a riure, però aquesta vegada la rialla és més de resignació]. Per desgràcia, moltes vegades a la vida vas deixant les coses més personals com a darrera prioritat, i aquesta n’és una d’elles. Sempre ho havia volgut fer però sempre hi havia alguna facturar per pagar i una feina que ho podia solventar. Però el temps que tenim és finit.

Va ser el confinament per la pandèmia què va ajudar-te a prendre la decisió?

En part sí. Però va ser més complir els 40. Ha estat la primera vegada que «realment» he sentit un canvi d’actitud davant la vida i el què volia fer. També he de reconèixer que tenir el programa de televisió m’ha permès una certa tranquil·litat econòmica com per poder relaxar-me i fer un projecte més personal. El confinament em va permetre sembrar la llavor de moltes coses que vendran després del disc.

I com ha estat el procés de creació musical d’aquest disc, perquè, pel que tenc entès ho has fet gairebé tot tu mateix?

Molt complicat [riu, enigmàtic]. M’ha estat molt complicat trobar-ho tot; l’estil, l’idioma, el missatge, la manera… Bàsicament tot han estat pors. La por i la inseguretat dels artistes, que et fan dubtar de qualsevol decisió. Però una vegada vaig trobar la manera, tot va anar rodat. Només m’ha costat 20 anys [riu irònicament].

Les lletres de les cançons del disc tenen un punt satíric, irònic, fins i tot, còmic, on es poden entreveure alguns dels teus referents musicals com els Ossifar. Quins són?

Som un heavy metal apassionat dels musicals amb formació clàssica. Tot un embolic cosiderable… Ara bé, a mi m’agrada molt contar petites històries. Per tant, els musicals són una gran influència. Jason Robert Brown i Lin Manuel Miranda són els TOP per contar històries. Musicalment m’agrada quasi tot entre en Tomeu Penya i AC/DC. Si té una melodia guapa, segur que m’agrada. Encara que no puc amb el Death Metal i el Trap.

Les xarxes socials també hi són molt presents en les teves cançons i, els que et seguim o coneixem, sabem que ets molt actiu a les xarxes. Quin paper juguen aquestes en la teva vida personal i professional?

Les xarxes s’han convertit en una eina primordial per a un artista i, la veritat, és que és bastant frustrant perquè no he acabat mai d’entendre com funcionen i crec que estan matant una mica l’art… Perquè no només has de fer coses bones i publicar-les a les xarxes, si no que has de saber quan i com les publiques, com promocionar-les, els hastags que has d’emprar, a qui etiquetar,… i tots ens hem hagut de convertir en directors de màrqueting de les nostres carreres. Per a mi és bastant estressant.

No sóc tan bona persona parla d’actes quotidians de la vida. És un disc autobiogràfic?

Totalment. Per a mi i crec que per a tothom. Jo, diàriament, intent ser el millor que puc. Així i tot, segur que hi ha gent que m’odia i no puc fer-hi res. Tot el disc és una exageració basada en fets reals.

Aquesta és una proposta musical diferent a la que, actualment, estam acostumats. Què ens pots contar de la posada en escena de la presentació del disc?

La premisa ho va ser tot: «No som tan bona persona». A partir d’aquí he estirat molt el tema i he enllaçat les cançons del disc i moltíssimes altres per fer aquest espectacle. La banda és excepcional. Pau Ginard, Pere Bujosa, Xavi Pericàs, Joan Frontera, Virgínia Bordal i Ernest Fuster són, a més de molt bones persones [rialla polissona], excel·lents músics i ja només per ells val la pena venir a veure l’espectacle. Jo faig una mica de mestre de cerimònies acompanyant el públic assistent a un viatge pel comportament humà, sense jutjar-lo. Això mai. És un lloc on gaudir dels errors i on, tal vegada, aprendrem a ser una mica millors.

T’agradaria afegir qualque cosa…

[Esclata a riure i contesta] Sí, que els lectors em segueixin per xarxes i així sabran on són les properes dates de l’espectacle… [segueix rient]