JazzWoman: naturalitat i reivindicació

Hip hop feminista i en valencià

JazzWoman és una de les artistes confirmades per al dia 10 d’octubre de 2021 al Visit Mallorca Estadi, El nou escenari. És una artista jove que enfonsa les seves cançons dins estils com rap, hip hop, reggaeton, trap. Alguns d’aquests gèneres estan etiquetats com gèneres musicals d’homes, i ella ha volgut crear i reivindicar el seu espai. Però no es conforma amb això i fa una passa més:  pensar i cuidar el missatge, les lletres de les seves cançons.

Una paraula que pot definir la seva essència és feminisme. Té clar que l’art, la música ha de servir per crear consciència, i ara més que mai necessitem consciència igualitària, necessitem consciència feminista, perquè s’ha de llevar la careta al masclisme, s’han de tallar els fils que sostenen una societat masclista i patriarcal. El masclisme és la pitjor xacra de la nostra societat i ella s’hi enfronta amb el seu estil i el seu missatge. Tot i això, el més enriquidor és que ho fa amb les seves dues llengües maternes: castellà i valencià. És capaç de cantar diversos temes amb llengües diferents, fins i tot, dins una mateixa cançó entremescla amb naturalitat aquestes dues llengües.

Obrir finestres quan l’escola es queda petita

Si ho pensam bé, la joventut necessita referents crítics, reivindicatius i feministes. És un exemple, també, d’aprenentatge i de superació. És un exemple de saber cercar el seu espai. A pics les escoles es queden petites per les inquietuds del nostre alumnat, i és quan haurien d’obrir les finestres del món, per afavorir que totes i tots trobin el seu propi camí.

Na Carmen era una nina que respirava música de ben petitona. Va estudiar al Conservatori d’Alaquàs, on va aprendre a tocar el saxo i el piano. Les seves grans referents musicals són veus de dones: Amy Winehouse i la gran Aretha Franklin. Així com creixia na Carmen també ho feia la seva inquietud musical, el conservatori li quedava petit i, tal vegada, el sistema no li obria totes les portes per on ella es volia endinsar.

Va aprendre a tocar d’oïda altres instruments més típics valencians, fet que demostra la seva estima per la tradició musical valenciana. Després va començar a anar a concerts clandestins de jazz, a participar a «xarangas», a cantar reggae, a fer batalles de freestyle i, finalment, va triar el hip hop, perquè és on es va trobar més còmoda.

Per què hip hop? No tinc la resposta. Vull pensar que és una manera de reclamar la seva llibertat artística i de deixar lliure l’animal salvatge que porta dins. Perquè és el millor camí d’acostar-se més a un públic jove, tant de bo!

El naixement de la pantera valenciana

Quan va començar, va intentar compaginar dos projectes diferents: Machete en boca, un grup de tres raperes i amigues; i el col·lectiu Periferia Norte, col·lectiu que té com a objectiu principal ajudar a joves músics sense recursos a fer realitat els seus somnis. Però, per diferents motius, va ser impossible conviure per més temps entre els dos projectes. I entre feina i amistat, va triar amistat, i per això va deixar el grup Machete en boca.

Després d’aquesta ruptura, ella tenia un objectiu molt clar: tirar endavant i fer arribar a tothom el seu amor per l’art, per la música. Aquest amor va prendre formar i vida en el seu primer mixtape, Bagheera (2018). Atenció amb la història del nom. Ara hem de recordar l’adaptació de Disney del Llibre de la selva, on Bagheera és el nom de la pantera mascle, però al llibre original era una pantera negra femella! Esdevé així, el millor nom per aquest primer treball que deixaria sortir a la pantera d’Aldaia. Una pantera que entre ritmes de música urbana, hip hop, reggaeton canta i reivindica amb lletres de protesta i de denúncia a una dona empoderada, perquè vol crear consciència, denunciar amb voracitat i des de l’experiència personal el masclisme i les relacions tòxiques.

Ja assenyala el masclisme i reclama respecte i empatia. I sí, fins i tot, ho fa amb reggaeton. Perquè ella com artista i melòmana necessita assaborir una gran varietat de gèneres musicals i reconeix la musicalitat del reggaeton. D’aquesta manera no només fuig de moltes etiquetes musicals, sinó que, fins i tot, esmicola molts dels estereotips que limiten aquests gèneres. El més important per na JazzWoman no és la sonoritat, la melodia o el ritme, sinó les lletres, el missatge.  Perquè aquestes etiquetes el que fan és frenar la creativitat de l’artista i reduir el seu espai musical.

Un crit per la llibertat d’expressió

Després de Bagheera arriben altres col·laboracions: Cançons d’ofrena (2018) i Tir al ninot (2020) de ZOO; Tu i el teu melic amb Auxili; Amor i amistat, amb na Mireia de Pupil·les i n’Arnau de ZOO; Los Borbones son unos ladrones. Tots aquests feat afavoreixen que es conegui més el seu nom; però, sobretot, deixen clares les seves intencions: cridar per la llibertat d’expressió.»Quedant-me afònica, jo vull un món millor. Aprendre de quan caus. La solució és l’acceptació” (Cançons d’ofrena). Llibertat que reclama amb majúscules en el seu darrer treball, publicat el 2020, Malèfica, on dóna veu a aquest personatge de Disney, de la que només hem conegut una cara, l’obscura; i de la que s’ha amagat la seva part bona, que es va veure frustrada per l’absència de llibertat. Aquesta és la Malèfica que vol donar a conèixer na Jazzwoman.

En aquest darrer treball la seva naturalitat i reivindicació es torna a manifestar. La cançó «Malo» és un bon exemple d’aquesta reivindicació, que parteix de la seva pròpia experiència personal després d’haver patit la crueltat del masclisme en l’àmbit personal i professional. «Malo» és una crida: «JA N’HI HA PROU». Xerra clar de l’assetjament telefònic, desmitifica aquesta idea com a símbol d’un amor romàntic. Perquè ha de quedar clar l’assetjament no és romàntic, és un malson. I per tot això, hem de parlar més i reivindicar més artistes com na JazzWoman. La nostra joventut necessita tenir clar que han de dir NO al masclisme, a l’assetjament, i que això és ser feminista, no «feminazi».

L’objectiu de la societat adulta hauria de ser construir els fonaments per afavorir una generació capaç de crear una societat més justa, igualitària, feminista. M’agraden les artistes que tenen clara la força de la paraula, la responsabilitat de les lletres, dels missatges. Segur que per tot això i molt més, Malèfica ha aconseguit el Premi Enderrock al Millor Disc de Música Urbana.

«Para que JazzWoman se calle tiene que estar en la tumba». Valencia sigue viva

Ella continua de caça, de concerts i festivals, i amb més col·laboracions amb altres artistes i agrupacions. Dues col·laboracions d’aquest 2021 són les que més em criden l’atenció, perquè demostren i resumeixen la dimensió musical de JazzWoman. La cançó que ha fet amb en Julio Maloa i en Jose Carlos García «Sen-K» de Nativa, Cuando viene el calor, on s’ajunta el bon humor i la gràcia d’aquests tres artistes que entremesclen el rap amb pinzellades de salsa i rumba, per deixar clar que «para que JazzWoman se calle tiene que estar en la tumba». A més afirmen que la València musical i el seu circuit musical continuen ben vius. També demostra, com ha dit a diferents entrevistes, que se sap envoltar de referents masculins igualitaris; i, d’aquesta manera, reclama el seu lloc entre els homes i la música urbana. Ho diu clar i ho canta millor: «la pantera sacude la melena».

La segona col·laboració demostra que no pot, ni vol oblidar la seva infància musical i els seus orígens i tradicions. I amb la seva naturalitat participa del projecte que organitza l’Ajuntament i el Conservatori d’Alaquàs: Veus arrelades, 12 cançons tradicionals valencianes on tenen cabuda una orquesta, una coral i veus com la de JazzWoman. Amb la seva personalitat única i naturalitat originària reivindica la recuperació de part del patrimoni cultural i musical valencià. El patrimoni d’Aldaia, de na JazzWoman, la pantera reivindicativa, eclèctica i feminista.