Salvatge Cor: «La idea era que Cruïlla fos un disc divers, perquè el món és divers»

Quins adjectius són els que defineixen millor, avui en dia, a Salvatge Cor?

Salvatge Cor és un projecte que canvia a mesura que jo canviï com a persona, i també a mesura que canvien les meves inquietuds. És per això, que si hagués de dir un adjectiu per descriure el projecte, diria que és inquiet i juganer. M’agrada cercar noves sonoritats i no avorrir-me.

Quines són les teves influències musicals?

Ara mateix, referents que m’han inspirat de cara a la publicació de Cruïlla, hi trobaríem artistes com Frank Ocean, Rosalía, C. Tangana, El Niño de Elche, Rodrigo Cuevas i na Billie Eilish, entre d’altres. En definitiva, tot el que fa aquesta gent per revivar el folk o la música tradicional des d’un punt de vista més electrònic, m’interessa.

Un altre artista que m’agrada molt és Bad Bunny, perquè ha tret un disc súper personal i fins i tot amb un puntet anticomercial, que al final és comercial perquè té tota una estructura al darrere i un munt de fans, però em sembla molt positiu perquè crec que és una tendència que s’està repetint.

Sobretot el que m’agrada d’aquests artistes és la forma com projecten tota la part musical amb la part visual, és un art global.

Al cap i a la fi, amb la teva música el que fas és recuperar música més antiga i modernitzar-la…

Sí, sobretot a través de la melodia i de les tonades. Per exemple, en la cançó «Engrunes», canta en Biel Mesquida i per jo és súper important perquè connecta amb la meva infància i tota aquesta història de la música popular, que es transmetia de poble a poble. Jo el que vull fer és recuperar la tradició per actualitzar-la i donar-li un punt de vista actual. Al cap i a la fi, aquesta perspectiva serà limitada perquè cada un té la seva pròpia perspectiva i unes vivències, lo millor és que altres artistes puguin afegir també allò que senten.

Podriem dir que Salvatge Cor ha passat per dues fases completament diferents. La primera marcada per un estil que es movia entre el pop i el rock i en que es va publicar Hi ha gent que entra dins la teva ÀNIMA i ja no en sortirà mai més (DiscMedi, 2018) i Bruixes (DiscMedi, 2019), i una nova època que sorgeix a finals del 2020 en què inicies una etapa en solitari. Com definiries aquesta evolució?

Abans era un grup d’amics que s’ho passava molt bé al local d’assaig i damunt un escenari, i amb els anys a mi m’ha estirat molt més es fet de produir cançons a l’estudi, investigar i passar gust d’estudiar altres artistes. Per això s’ha produït aquest canvi, també el projecte ara mateix se podria dir que a Mallorca se queda petit, i això ens passa a tots. Quan volem anar per la península, anar amb un equip més petit facilita les coses. Hi ha una part de logística que s’ha de mirar perquè al final ha de ser sostenible. Produir un disc i fer videoclips són molts doblers.

Amb la publicació del disc Cruïlla (Magic in the Air, 2022) deixes clar que has abandonat l’estil rock. Per què has decidit canviar de sonoritat? Te va costar prendre aquesta decisió?

Me va costar en el sentit de què per jo va ser com una etapa de dol d’abandonar estils amb els quals em sentia molt còmode, però que en aquell moment no m’aportaven tant. Al final per no sentir-me satisfet i sentir que me repetia i que no acabava d’expressar allò que volia, vaig decidir començar a investigar amb noves sonoritats.

També quan era petit, gràcies a sa meva germana, m’agradava molt el hip-hop mesclat amb blur, escoltava n’Alejandro Sanz i artistes dels anys 90. D’alguna manera aquestes influències varen quedar allà. Després, cap a l’any 2017, vaig començar a fer feina a un institut i me va començar a agradar lo típic d’aleshores: Bad Bunny, Kidd Keo, Rosalía… Tot això me va fer pensar una mica.

Al final, quan escolt una cançó de reguetón, no me fix amb la lletra, sinó que prest atenció a la producció de la cançó. És una cosa que me flipa del nou disc de na Rosalía, com juga amb tot l’imaginari més d’home i li ha donat la volta per posar-hi el seu punt de vista.

Supos que part d’aquest canvi de sonoritat ha estat guiat pel nou productor, Cristian Eichborn. Com ha estat poder treballar amb ell i que és el que et va motivar al canvi?

El que més destacaria és la comunicació. Sempre hem tingut molt clar que volíem riure a l’estudi, i volíem que fos un procés poc dramàtic. Abans de produir el disc teníem una idea de projecte paral·lel que no va acabar de quallar. Però, la feina que vàrem fer per aquest projecte se va transformar una mica amb el que ha estat Cruïlla.

El més interessant del procés eren les converses que teníem, la posada en comú de les idees diferents. Al final jo venia amb uns estils més tirant al pop o al folk i a ell li agradava més el hardcore i música urbana. Va ser així com vàrem unir els dos mons. Ha estat com quedar per jugar a la PlayStation i per no jugar, fèiem el disc.

Hi ha moltíssimes idees que han quedat fora del disc, hi ha col·laboracions que no han entrat i més endavant ens agradaria treure el material que ha quedat sense editar.

Ha costat més produir Cruïlla amb aquest canvi de sonoritat?

Sa veritat és que no. Pensava me costaria més, però al final hi ha hagut dos eixos centrals que ens han ajudat molt a desenvolupar-ho i han estat la composició a piano i la veu, dos elements amb els quals estic molt familiaritzat. Per això el disc és tan minimalista, perquè veiem que el més important era la veu i després tot el que pogués acompanyar. Al final ens hem passat un any treballant amb Cruïlla.

Aquesta nova sonoritat és la que definirà aquest nou projecte?

Sí que serà una línia més minimalista i electrònica, però també versàtil. Al final si un estil musical ens agrada no li direm que no. És a dir, no tancam les portes a innovar amb nous estils musicals. El projecte que tenim ara mateix és provar, i si ens agrada seguirem fent feina amb aquella idea. La cançó «Orfeu», per exemple, és una improvisada total, ara el que volem és anar experimentant.

L’estil lo-fi i el minimalisme que caracteritza aquest nou àlbum crida molt l’atenció de qui l’escolta. Què és el que volies plasmar amb aquesta senzillesa?

Volia deixar la veu nua per dir-ho d’alguna manera, volia donar valor a la veu. Té molt a veure amb la feina que fa na Joana Gomila, ella fa música tradicional des d’un punt de vista experimental i aquesta era la idea que tenia jo.

També veiem moltes referències a Antònia Font. Diries que ha estat un grup que t’ha marcat de qualque forma la teva manera de viure la música?

Sí, és curiós perquè el disc el vam començar a fer abans que Antònia Font anunciés el seu retorn. Per jo va ser molt guapo, com una mena de tancament del cercle, perquè Antònia Font eren una referència de quan jo tenia 15 anys. Me recorda a l’estiu de 2002 que escoltava Alegria a totes hores, i era el contrapunt perfecte per coses com Nirvana i Extremoduro. El que més m’agrada d’aquest grup són les lletres de Joan Miquel Oliver, que tenen una història darrera i crec que això és lo més guapo d’Antònia Font.

Aquesta nova etapa està carregada de col·laboracions (Clara Fiol, Maria Hein, entre d’altres). Què és el principal que t’han aportat?

El que més m’han aportat són veus que són diferents de la meva per crear un cor grec, perquè d’alguna manera molt lliure el que he intentat fer amb Cruïlla és contar la història d’Orfeu i Eurídice, i dur-ho als nostres dies amb la mar mediterrània com a veu principal. Jo volia situar la meva veu, com a fil conductor, que t’explica la història, però aquesta veu necessitava altres personatges amb tessitures distintes. La idea era que fos un disc divers, perquè el món és divers.

Quin ha estat el feedback que has rebut per part del públic, tant pels seguidors que t’escolten des dels inicis com pels nous que hagis pogut adquirir recentment?

Del públic d’abans he tengut molt bona acollida, per ara em diuen que estan notant aquest canvi i que els està agradant. Em diuen que l’essència de les lletres i les melodies continuen allà tot i aquest canvi de sonoritat. I per part de nou públic, sobretot gent de Barcelona, m’estan donant l’enhorabona, així que estic molt satisfet amb la rebuda.

Podriem dir que el panorama musical illenc està en auge. Ha estat això el que t’ha animat a iniciar-te en solitari?

L’escena musical que hi ha ara mateix a Mallorca i a les illes en general és brutal. És molt diversa i s’està estenent també a Catalunya. Crec que s’està generant com una mena de teixit que és important. I sí que això m’ha animat, però crec que sobretot el que més m’ha estirat ha estat el confinament, durant aquella etapa ja sentia que havia de provar de fer coses noves.

Algun nou projecte en ment?

M’agradaria fer un disc nou, però ara mateix és moment de rodar una mica Cruïlla i fer-ho tot amb calma. Hi ha col·laboracions pendents i ja existeixen algunes maquetes. Per ara, m’he adonat que m’agrada molt produir i ja estic produint per altres artistes, pas molt de gust de crear i no haver de donar la cara. Posar-me al servei d’una altra persona per fer que les bones qualitats d’aquest artista floreixin.

Pel que fa a la presentació del disc, com es presenta l’estiu?

Aquest estiu se presenta molt bé. Per ara ja hem anunciat alguns concerts, dia 25 de juny tocaré a la Grahame Pearce Fest a Sant Climent (Menorca), dia 30 de juny a Vida Festival de Vilanova i la Geltrú, dia 1 de juliol a Santanyí, dia 10 a Vic i dia 29 a sa Mobofest de Lloret de Vistalegre.