Da Souza: «Dies d’Atrezzo és el disc més Da Souza de tots»

D’on ve aquest nom i que representa?

El nom es remunta a quan vàrem muntar el grup, ara farà deu anys, quan vivíem tots junts a un pis del Raval i hi havia un conegut col·lega del barri que nomia Agustí Da Souza i, va ser com un personatge que ens fascinava. Per tant, el nom va en homenatge a ell.

Quins adjectius utilitzaríeu per definir la vostra música?

Diria que tenim un punt de pop, no és un adjectiu, però al final és l’estil de música que feim. Com adjectius diria que tenim un punt mediterrani i també un punt surrealista.

La vostra música, en aquest darrer disc, s’assembla molt a Antònia Font. Són uns referents per vosaltres?

A l’inici érem un grup més punk, sí que és vera que en aquest darrer treball discogràfic ens assemblem més i ens ho diuen bastant. Al final Antònia Font són un grup que hem escoltat des que érem nins i sempre ens ha agradat. Han estat sempre un referent, ja sigui de forma conscient com inconscientment. Però, a l’hora de fer música no ens fixem explícitament en el que ells fan. La gran lliçó que hem après d’ells és fer música desacomplexada i cercant la nostra pròpia manera de fer les coses sense importar-nos el que diguin els altres, però al mateix temps sent conscients que fem música pop i que hem d’agradar a un número gran de gent.

Vau debutar al 2013 i des d’aquell moment heu enregistrat cinc àlbums. Com diríeu que ha estat la vostra evolució com a grup?

Des de dins hem viscut aquesta evolució d’una forma poc conscient, és a dir, ha estat tot molt natural. Són deu anys i cada moment hem anat fent allò que vitalment ens demanava el moment. Hem anat canviant els gustos i la música que escoltàvem i això ens anava influenciant.

Mirant-ho amb perspectiva, crec que sempre hem estat bastant noltros mateixos, però sí que es vera que l’àmbit estilístic és el que més hem canviat i, així com al principi tot era una cosa més renouera, més propera a l’emo o punk del 90, ha acabat sent una cosa molt més minimalista i relaxada, inclús mediterrània.

Com sorgeix Dies d’Atrezzo? I per què aquest títol i quina relació té amb la vostra música?

Aquest disc és una mica estrany, perquè sorgeix a partir d’una proposta que mos varen fer de realitzar la banda sonora d’una pel·lícula. Noltros vàrem començar a fer-hi feina i al final el projecte no va tirar endavant. Quan va caure la idea principal de fer la banda sonora, vàrem decidir reorientar-ho tot i crear un disc.

Pel que fa al títol sorgeix d’aquí, de què el mateix procés de fer el disc ha estat una mica a estar inspirats a nivell de concepte. És aquesta cosa del temps perdut i del disc que en teoria desaprofites, els dies que no són productius… el que volíem era reivindicar que realment no hi ha dies d’atrezzo. Que els dies que semblen de decorat també poden ser de profit en un moment futur.

Ara que fa un temps que ha sortit a la llum, com ha estat la seva acollida?

Darrerament, sentim que tant el públic com la crítica ens estima bastant. Mos sentim molt estimats. Cada cosa que traiem, pensem que s’escolta molt. Mos sentim molt ben valorats i estem molt contents.

Les vostres lletres semblen molt espontànies, quines són les històries que vos criden l’atenció?

Una mica tot. És una cosa que no tenguem un sistema, solem partir de vivències quotidianes i a partir d’aquí li donem el nostre toc, les expliquem des del nostre prisma.

Pel que fa als vostres videoclips hi apareixen elements característics de les illes. Per exemple, a Fotogrames apareix l’escultura del cavall d’Aligi Sassu, i a Metres per segon tots aneu vestits de siurells. Quin és el motiu de l’aparició d’aquestes referències culturals en els vostres videoclips?

Jo crec que això és una cosa molt de mallorquí, de fer autoreferència i de què tot faci olor d’endogàmia cultural. A nosaltres sempre ens ha agradat molt tot allò que envolta sa mallorquinitat. En el cas dels vídeos, sobretot és que tenim la sort de tenir amics i amigues artistes, que són amb els que arribem a fer aquestes coses. Entre tots surten aquestes idees i, sobretot, gràcies a ells.

Durant el 2022 heu presentat en directe aquest darrer disc, tocant en diferents indrets com el Palau Sant Jordi a Barcelona. Com és tocar en un lloc tan gran?

Va ser un dia increïble, no només per tocar allà sinó per obrir la nit d’Antònia Font. Era un dia molt especial i per nosaltres va ser increïble i surrealista. Va anar tot rodat i va ser un luxe.

Després d’aquest concert, heu rebut feedback per part del públic?

Vàrem notar que molta gent ens va descobrir aquest dia. És veritat que al ser d’estils similars, molta gent que va anar a veure Antònia Font i mos va veure primer a noltros varen connectar també amb sa nostra música. Va ser molt positiu.

És difícil donar-vos a conèixer fora de les illes?

Crec que en general els països de parla catalana estan mal connectats pel que fa a l’àmbit de l’escena musical petita i mitjana. Els grups grans si que se poden moure més perquè compten amb més pressupost, però als grups petits ens costa molt. A nosaltres no ens ha costat dur la nostra música a Catalunya perquè quan el grup es va formar tots cinc vivíem a Barcelona, i això va fer que ja ens poguessin començar a conèixer allà, però en general és complicat.

Aquest disc ha estat composat entre tots els integrants, és complicat trobar el punt en comú entre tots els membres? Com ha estat l’experiència?

Sa veritat que per jo ha estat un dels grans canvis dels darrers anys del grup i és una cosa que me fa molt content, perquè crec que un grup és més grup quan el màxim de membres s’hi impliquen. En aquest disc sobretot n’Àngel i en Xavi s’han animat més a compondre i hem repartit més aquesta feina.
Internament ha estat molt senzill, quan ells se varen posar a fer cançons ja feia bastants d’anys que tocàvem junts i crec que l’estil i l’essència des grup ja estava bastant definida. Suposo que si això de repartir la composició ho haguéssim fet a lo primer de tot, s’experiència seria diferent.

Així, creus que aquest disc podria definir-se com l’inici d’una nova etapa?

O es final d’una altra, no ho sé. Crec que és més la culminació de deu anys de feina. No és que nosaltres ho haguem vist com una feina de picar pedra, però sí que hem estat deu anys de dedicació al grup. Crec que perseguíem alguna cosa que era trobar la nostra veu i, crec que amb aquest disc ho hem aconseguit.

Com a productor i compositor, les tasques d’aquestes dues figures es poden fusionar o funcionen sota directrius musicals diferents?

El fet de produir coses també influeix en la pròpia manera de compondre. Llavors, ja amb els anys, no només jo, sinó també els altres membres del grup, cada vegada tens més clar allò que vols fer i idees més relacionades amb producció i arranjaments i no únicament amb composició. Això ha estat una cosa molt col·lectiva, i tots hem participat dels arranjaments i és una cosa que crec que està molt bé, perquè hem pogut donar-li forma i així ha quedat una cosa molt nostra. Pensem que és el disc més Da Souza de tots.

El fet de tenir dos projectes en paral·lel, quan composes cançons, quins són els paràmetres que defineixen si el tema es dirigeix cap un projecte o altre?

No hi ha massa diferència. El meu projecte en solitari ho vaig fer perquè en aquell moment amb el grup teníem altres coses i no era com per posar-se a fer altres coses i jo en tenia ganes. I, també era com un repte de veure si jo tot sol podia ser capaç de fer-ho. Fins ara ho he vist una mica com que el meu projecte principal era Da Souza i el meu projecte secundari el meu propi. Llavors, amb Da Souza jo he anat abocant tot el que em feia ganes fer de manera més completa i quan publicava jo sol era alguna cosa més alternativa.

A l’hora de fer les cançons en si, no hi ha gaire diferència. Jo faig la cançó i si per context ha d’anar a Da Souza la posem en context i la tractem entre tots i, si no ho faig jo sol i va pel meu projecte solitari. El que sí m’agradaria en un futur és poder tractar el meu projecte personal de forma completa, però això són coses del futur i no sé com anirà.

És a dir, que podríem definir el teu projecte solitari com una necessitat creativa…

Sí, fins ara ho ha estat. És un projecte que va molt lligat al context i a circumstàncies. Pot ser si les circumstàncies haguessin estat unes altres, són cançons que haurien acabat a n’es grup.

Quins són ara els vostres plans de futur?

Ara mateix ens volem centrar a seguir promocionant Dies d’Atrezzo i, ja estem preparant alguns concerts, de cara a la primavera, que anirem anunciant a poc a poc a través de les nostres xarxes socials.