Si els artistes són uns rara avis què dir dels promotors musicals. I els pitjors de tots, els amateurs, els que se senten imbuïts d’un estrany do de saber destriar quina música és realment bona i, per tant, mereixes poder veure en directe de quina no.
Una de les persones agraciades amb aquest do diví és Tomeu Gomila (Palma, 1974), àlies Mr. Waiting for Waits.
O, si llevam capes d’ironia, hem de pensar que sense persones com en Tomeu ens hauríem perdut una quantitat de meravellosos concerts a la nostra illa. La llista és immensa i no val la pena recordar-la ara ja que dins l’entrevista hi apareixen bastants de noms que ens lleven l’alè.
Per qui no coneix la feina de promotor té un punt de masoquisme i de narcisisme i genera un enganxe perillós. No ho proveu de fer a casa!
Qui era en Tomeu Gomila abans del Waiting For Waits?
Me vaig començar a interessar per la música per un cosí, major que jo, que me passava cintes de cassette gravades amb discs de heavy: Iron Maiden, Dio, Judas Priest. Quan em vaig fer un poc més gran vaig tenir un gran impacte en escoltar Nebraska (Bruce Springsteen, 1982). Des d’aleshores m’ha agradat aquest tipus de música més d’arrels.
En l’etapa d’estudiant a Barcelona, a mitjans dels 90, els llocs més perillosos per al meu compte bancari eren les sales de concerts i el carrer Tallers (carrer del Raval de Barcelona conegut per les seves tendes de discs). A finals dels 90 vaig mudar-me a Londres, on un dels al·licients era gaudir de la inabarcable oferta musical.
Allà feia feina en el departament de finances de l’Hospital St. George’s fins que un dia, anant a comprar una entrada per a un concert de Neal Casal, vaig veure un anunci de feina de caps de setmana a la sala Borderline (petita i mítica sala del Soho londinenc).
Els contactes que vaig fer a la Borderline foren al llavor del festival Waiting for Waits.
I d’aquí a una primera edició del Waiting for Waits que si no record malament foren 3 nits amb 3 artistes internacionals. Quin atreviment! Degueres perdre una quantitat de diners important! Quins records tens d’aquella primera edició? Te n’has penedit mai?
Haver fet molt de contacte directe amb artistes a Borderline em va permetre botar-me managers i booking agents, ja que el finançament era precari i jo era un autèntic «novato».
Un pic confeccionat el cartell d’uns artistes que pràcticament cap d’ells havia actuat a l’Estat, a excepció de n’ Steve Wynn (The Dream Syndicate), la meva idea era vendre aquest concepte de 3 nits en 3 setmanes al Centre de Cultura de Sa Nostra, perquè cercava un espai més d’auditori on la gent pot estar més concentrada en la música i no hi hagués distraccions de bar. Me varen passar un contacte dins Sa Nostra que va veure bé el projecte i semblava que l’acceptaven i jo, un poc pardillo, vaig començar a contractar artistes i enviar transferències per reservar vols i pagar part dels honoraris per avançat… I al final, no sé que va passar, però el meu contacte dins Sa Nostra me va fer el llit i vaig quedar amb el cul a l’aire, sense sala on poder-ho fer.
Vaig contactar amb en Joan Vich de la Sonotone per oferir-li. Com que els concerts eren en dijous i ells no tenien programació, li va semblar bona idea ja que així podien obrir un día més. No varen posar cap pega i la primera edició del WFW es va fer allà, a la Sonotone, que un any i poc després va desaparèixer. Enyorada sala Sonotone!
El format de la primera edició va ser: la nit inicial The Arlenes, Steve Wynn i Mary Lee’s Corvette; la següent setmana na Jess Klein, n’Adam Reichmann (Nadine) i la jornada final hi havia els caps de cartell Willard Grant Conspiracy amb els teus estimats Grand Drive (banda original de Danny Wilson que Pecan Pie ha portat després en diverses ocasions i formacions) i el teu estimadíssim Slaid Cleaves (cantant country de Texas que en Tomeu Gomila i jo hem parlat mil pics de tornar-lo a portar conjuntament, però que mai es deixa caure per Europa).
I això va ser el trull. Com tu has dit va ser molt molt molt deficitari. No hi havia pressupost per a hotels i els músics s’allotjaven a una casa de camp dels meus pares i record un Steve Wynn eufòric que s’ho havia passat pipa ballant amb na Mary Lee’s Corvette i una amiga seva i gaudint de la vida després d’haver oferit un bon concert i jo estava tancat en una habitació plorant [riu] i pensant «on m’he ficat!». N’Steve Wynn era una mica el reclam del festival i aquella primera nit va venir molt poqueta gent. Emocionalment va ser un cop dur.
I clar, la segona edició del WFW vaig rebaixar el pressupost a la meitat. Jo crec que deu ser l’únic festival de tot el món que la segona edició fa això. Me vaig haver d’oblidar de dur bandes, vaig cercar formats més acústics, cercant que sortissin els números. I la segona edició ja se va fer en espais sense bar: un al Centre de Cultura de Sa Nostra, un al Claustre de Muro, un a ARCA. Tot en un format més íntim i sense distraccions i amb la meitat del pressupost de la primera edició.
Per jo Tomeu, una de les propostes que més vaig gaudir fou la de les Nits Angleses al Lisboa (el desaparegut bar de Santa Catalina) que feies «fora de festival». En aquell espai tan petit veure artistes com Licoln, Songdog, Neil Halstead, Michael Weston King, The Dear Janes i molts més era màgic. Quins records guardes d’aquell cicle? Jo record que al final érem sempre els mateixos que hi anàvem.
És cert. Tenia aquesta màgia de ser en un lloc encara més recollit i més íntim que un auditori. Era un lloc molt càlid. En aquell temps el Cafè Lisboa tenia aquella solera més a l’antiga. L’objectiu del cicle era que com que el festival se feia durant l’estiu així allargava la temporada a l’hivern i a mi també me servia per venir a Mallorca a visitar la família i els amics perquè aleshores jo encara vivia al Regne Unit.
La veritat que tenc un bon record d’aquell cicle, però quan has organitzat un seguit de concerts, tots ells deficitaris i, en aquest cas, és ver que era un públic molt fidel, però molt minoritari i se va fer complicat donar-li continuïtat.
Era un entorn que també te permetia tenir un contacte proper amb la gent que venia als concerts, poder conversar amb ells i, al cap dels anys fins i tot arribar a consolidar amistats. Perquè, al final, la música arriba a l’ànima i aquest vincle permet conèixer gent. Fins i tot no se si va formar qualque parella… me sona vagament [riu].
I, de sobte, hi va haver un boom i un dia el WFW passa de minoritari a omplir el Conservatori de Palma, crec que en un concert de na Dayna Kurtz. Hi va haver un abans i un després. Què creus que va motivar aquesta popularitat sobtada del festival?
Jo crec que el WFW se va anar consolidant, però tampoc no hi va haver tants de concerts que omplissim sales grans. Se poden contar amb els dits d’una mà els concerts on se varen vendre més de 250 entrades: na Dayna Kurtz al Conservatori; en Richard Hawley exhaurint les entrades al Castell de Bellver o n’Stuart Staples també al Castell de Bellver. Clar, aquests dos darrers ja eren noms d’una categoria superior amb booking agents molt professionals i amb molt de públic estranger que se sumava al públic local.
El cas de na Dayna Kurtz és un cas molt curiós. Jo encara tenc la teoria que va omplir el Conservatori perquè la varen confondre amb na Diana Krall que té les mateixes inicials D.K. [riu] perquè na Dayna mai no havia tocat davant més de 200 persones. També és cert que la primera vegada havia tocat a Muro amb un preu molt econòmic i va venir bastanta de gent i se va extendre a un públic més ampli que no l’estrictament melòman.
Però ja te dic que tampoc varen ser tants els artistes que varen omplir. Per exemple tenc el record que el darrer cap de cartell del WFW el 2010 va ser Richard Thompson. L’únic artista que va venir al WFW amb més carrera musical que el propi Tom Waits. Un artista que sempre ha estat en un primeríssim nivell mundial amb Fairport Convention, carrera en solitari i amb la dona, na Linda Thompson, és a dir un artista amb molt més currículum que el Richard Hawley per exemple i no va vendre més de 250 entrades. Varen venir fans anglesos que no se podien creure que hi hagués tan poca gent al concert.
Per tant va ser un boom entre cometes. Havies de suar sang per vendre 200 entrades, llevats dels que eren gratuïts al Centre de Cultura de Sa Nostra on sí que ompliem. Però concerts amb entrada de pagament… [riu]. Tu ja saps com va!
Richard Hawley, Richard Thompson, són noms molt importants. Jo hi afegiria en Neal Casal, na Lisa Germano, en Bonnie ‘Prince’ Billy, Iron & Wine, la llista és molt llarga, però ara vull saber de tu Tomeu Gomila. Quins dels que has duit, pels motius que sigui, han estat els més especials?
Hi ha un artista que va tenir una significació molt especial: abans, durant i després del Waiting For Waits. Estic parlant d’en Neal Casal. Va actuar a l’edició de 2003, compartint escenari un vespre a ARCA i un vespre al Claustre de Muro amb na Lisa Germano i un format especial de El Diablo en el Ojo que varen fer un set exclusiu amb mitja dotzena de temes d’en Tom Waits.
I perquè tan especial en Neal Casal. Per començar, a lo millor sense ell mai no hagués existit el Waiting For Waits. Vaig trobar la feina de Borderline un dia que vaig anar a comprar una entrada per a un concert de Neal Casal i allà vaig veure un cartell que deia que se cercava un empleat pels caps de setmana a la sala. Vaig aconseguir la feina i allò fou la llavor del WFW. De fet en aquell concert em vaig fixar en un adhesiu que portava a la guitarra que deia “Folk You!” que quasi va donar nom al WFW i que vaig emprar de nom anys després en un festival efímer que vaig muntar, però en aquell moment me guiava el fil conductor de Tom Waits i l’obra teatral de Samuel Beckett [Waiting for Godot] i és sabíem que esperàvem un tio que no vendria mai.
Guard molt bon record de les converses amb en Neal. Era un tipo d’una sensibilitat extraordinària. Molt humil, que te feia sentir molt bé i amb un talent brutal. La nota trista és que, com alguns lectors sabran, ara fa 5 anys, l’agost de 2019 va arribar la notícia del seu suïcidi. Als 50 anys. Molt jove. Va ser un xoc. Patia episodis de depressió i va decidir anar-se’n.
Noltros havíem estat en contacte des de Rudy Sessions amb ell perquè tornés, però sempre tenia molts de projectes i no va poder ser.
I, el segon concert del que tenc millor record pel que va significar a posteriori, va ser un quartet de San Francisco que se deien Tin Hat. Instrumental. Molt molt bons músics. A nivell estrictament musical, la millor proposta dels 10 anys de festival (WFW). Varen venir dues vegades, el 2005 a Sa Congregació de Sa Pobla i el 2010 varen clausurar el WFW. Què va passar, doncs que el 2005 en Mark Orton, líder de la banda, em va demanar si podíem enregistrar el concert perquè tenia al cap treure un disc amb temes enregistrats durant la gira. En Rafa Rigo era el tècnic de so i també va col·laborar en Xisco Vich (La Búsqueda). Aquells temes varen acabar formant part del disc Foreign Legion (2010), i la gran sorpresa és que anys després me va arribar un mail d’en Mark Orton on me deia que el tema central de la pel·lícula Nebraska (Alexander Payne), que va ser nominada als Oscars, era un tema enregistrat a Sa Pobla. En Gabi Rodas va fer un article per al Diario de Mallorca que se deia «From Sa Pobla to Nebraska». Una anècdota potent. Per cert, que aquell primer concert de Tin Hat a Sa Pobla, a dos dies de que tingués lloc, hi havia 20 entrades venudes. Va passar però que li havia enviat un disc a en José Miguel López de Discópolis (Radio 3). Li varen encantar i els va recomanar moltíssim; i gràcies a la màgia de la ràdio se varen vendre totes les entrades de Sa Congregació.
Tomeu que en aquells anys a més del WFW hi havia Fona que feia moltes coses, noltros a Pecan Pie que també anàvem fent i altres promotores, algunes més professionals i d’altres més amateurs. No sé si recordaràs que se va fer un intent de coordinar-mos perquè les promocions no es trepitgessin les unes a les altres, que no va anar bé.
Sí ho record. El primer problema a Mallorca és que pel nostre propi caràcter illenc l’associacionisme és molt complicat [riu]. No acaba de funcionar. I després se mesclaven propostes amateur o semi-professionals com Pecan Pie, Waiting for Waits i altres iniciatives que no tenien una estructura d’empresa amb iniciatives empresarials amb gent amb plantilla i amb sales pròpies on programar. I clar, era complicat. Hi va haver vegades en que era posar al públic en un compromís. Que en un lloc com Mallorca en un mateix vespre hi hagués dues propostes similars era un poc irònic, però bé, són coses que passen i, al final, és bo que hi hagi oferta, no?
Quan WFW ja tenia un nom i una marca molt potent, ho desfàs i comences nous projectes com el WDW, el Folk You, i d’altres. Hem de parlar de la famosa visita de Tom Waits a Espanya on va deixar de banda Mallorca com a detonant? Era realment un objectiu dur-lo? A mi aquest canvi em va descol·locar molt perquè també vaig trobar que canviaves el rumb de les propostes artístiques.
Efectivament. L’any 2008 se va donar una circumstància històrica. En Tom Waits, que duia 35 anys de carrera, visita Espanya per primera vegada amb dues úniques actuacions, a Donosti i a Barcelona. Jo el vaig anar a veure a Donosti perquè a Mallorca no va venir, evidentment [i riu]. Jo crec que va fer aquestes localitats i no d’altres perquè a Donosti hi ha un Festival Internacional de Cinema molt potent, i ell té molta relació amb gent del cinema com Jim Jarmusch o Francis Ford Coppola; i a Barcelona perquè és la seu de l’agència de booking que li organitzava les dates.
Mallorca és ignorada, com també ho va ser Madrid, on segurament hi ha més fans. A veure, el WFW era Waiting for Godot, ja sabíem que no apareixeria. Conseguir contractar en Tom Waits és pràcticament un miracle.
Llavors vaig fer un referèndum entre el públic habitual on vaig demanar si després d’aquest fet ho havíem de deixar anar. Però la gent majoritàriament va dir que li agradava el nom i li agradaven els artistes que havien vingut. Fins i tot és possible que el cap de cartell d’aquell any, en Richard Hawley, tingués més fans a Mallorca que el propi Tom Waits.
El festival encara va tenir dues edicions més, fins al 2010, i el 10 és un número màgic. No debades el varen lluir els dos millors jugadors de la història que són en Pelé i en Maradona [aquí en Tomeu omet clamorosament Lionel Messi], dos jugadors [continua en Tomeu] que sempre varen desitjar jugar amb l’Atlètic Balears però que tenien mals managers [riu].
I 10 edicions. Número redó. I va coincidir amb una altra circumstància personal i és que arribava l’esdeveniment emocionalment més important de la vida que és l’arribada d’un primer fill. Així que el WFW va tancar el novembre de 2010 i el desembre neix el nostre primer fill. I jo que sempre he dedicat a això el meu temps d’oci, com pots imaginar me feia moltíssima més il·lusió estar amb el meu fill recent nat que la promoció musical.
Vaig aparcar la promoció uns anys fins que l’any 2014 vaig fer un viatge a Londres a veure Martin Simpson, el meu artista de folk britànic tradicional preferit. Aquell concert va ser estratosfèric i me varen venir les ganes de portar-lo a Mallorca. Això va passar l’any següent, el 2015 i la idea del Folk You va ser la contrària al WFW perquè en aquella primera edició el cap de cartell ja era el meu artista folk preferit. El que passa és que després de 4 edicions vaig trobar molt difícil tenir el mínim de públic necessari per tirar endavant. I, en paral·lel, vaig iniciar un altre cicle, que aquest sí que va funcionar bé, i de fet continua funcionant relativament bé que és el Women Don’t Wait for Waits, on la idea era rescatar artistes femenines que havien actuat al WFW i afegir-ne de noves que he anat descobrint. El WFW sempre va tenir cura de la paritat als cartells quan encara no era una moda ni t’ho exigien les institucions per obtenir subvencions. Ho féiem de manera sentida. I el proper 2025 aquest cicle complirà 10 anys també i està ben consolidat. El nom ocult del cicle, com alguns saben, és Waiting for Williams, perquè la dona que me faria més ganes contractar és na Lucinda Williams, cosa que també serà molt complicada, sobretot tenint en compte la seva precària salut.
I, a part d’això, fa molts d’anys que vàrem muntar les Rudy Sessions, amb altres amics, que ja no són projectes meus en solitari sinó amb associació. Amb Rudy Sessions mos ho passam molt bé perquè anam picotejant i duent bandes. Ara mateix som 17 socis. Vàrem començar essent-ne 4 i hem anat creixent. Funcionam de forma que qualcú proposa una banda, se vota i si la majoria de socis vota a favor, tiram endavant.
I ara fa un any, vaig iniciar un altre projecte paral·lel també col·lectiu, en aquest cas som 5 socis que és The Impossible Bird, amb un logo preciós que ens va fer en Max que hem organitzat fins ara 4 concerts i esperam donar-li continuïtat.
I què tal això de passar de ser un promotor estil ‘llop solitari’ a fer feina col·lectivament? De tota forma, tenc la sensació que, en el fons, totes aquestes iniciatives duen clarament el segell Tomeu Gomila.
Rudy Sessions de fet va néixer el 2007, amb Mick Harvey & The Bad Seeds, i després vàrem esperar 7 anys a fer el segon [riu]. De fet la meva idea era per estar cansat de remar en solitari provar de fer feina en grup, de cercar un ambient més distès. I juntar forces. El segon concert va ser en Graham Parker, encara érem 4 socis i s’ha anat ampliant.
Bé, això que dius del segell Tomeu Gomila pens que és per l’experiència acumulada del WFW i la resta de socis són grans melòmans, molts d’ells més que jo, però sense l’experiència de tractar amb agents, managers, etcètera. I realment funciona d’una forma molt democràtica, hem fet concerts que hem duit artistes que jo no coneixia fins que no han actuat amb noltros. Denominador comú, a tots els socis ens agrada molt la música, hi ha moltes edats diferents, moltes professions diferents, cap de nosaltres és promotor musical professionalment i sobretot s’ha creat molt bon ambient entre noltros. Paradoxalment un exemple d’associació que ha funcionat.
I The Impossible Bird… a lo millor en una escala molt menor seria la proposta que sembla més al WFW, però sense pretendre mai ser un festival. A TIB som 5 socis i és més fàcil prendre decisions
Per acabar Tomeu me fa ganes parlar amb tu d’egos. Ja coneixem els egos dels artistes, però i els egos dels promotors? Nosaltres decidim quins són els artistes que oferim i sovint feim allò de «aquest artista no el coneix ni Déu però el duc perquè per jo és l’hòstia».
Respecte dels egos dels artistes he tengut molta de sort amb la gent que ha vengut. Pens que quan tractes bé la gent, fins i tot la més complicada, li surt el costat més humà i estan agraïts. Des del minut zero veuen que no estàs fent un negoci i que és una qüestió més espiritual.
Però si que vaig tenir dues experiències complicades i precisament amb les persones més properes a Tom Waits que he contractat! Una va ser en Marc Ribot, guitarrista excepcional que a banda d’haver tocat a discs de Tom Waits ha tocat amb gent com Elvis Costello i també té un vessant més jazzistic contemporani, poc accessible i poc comercial. El vaig contractar quan estava fent una gira de la seva música i lo primer que me va dir era que no li feia cap gràcia que el vinculassin amb en Tom Waits, cosa un poc paradoxal ja que si entres a la seva web lo primer que surt són els artistes amb qui ha col·laborat, per tant era un discurs contradictori.
Anys després hi va tornar a enregistrar amb en Waits. Supòs que les condicions econòmiques serien bones [riu] i se va menjar l’ego. És la persona més difícil amb la que he tractat, fins al punt que acabat el concert vàrem anar a sopar, ell, la seva parella i jo, i hi havia tal tensió que vaig agafar el meu plat, me vaig aixecar de la taula i me’n vaig anar a una altra taula a sopar amb uns amics. No volia passar ni un minut més amb aquest tio. Musicalment un crack però com a persona donava molt males vibracions.
I l’altra situació d’ego complicat que vaig tenir va ser amb John Hammond, amic personal d’en Tom Waits, bluesman blanc, fill del famosissim productor del mateix nom. Va venir amb la seva dona i se queixaven de tot, de tot [riu]. Vàrem anar a dinar a AMADIP al carrer del Pes de la Palla de Palma i la dona se queixava del servei, sense adonar-se que, com sabeu, AMADIP dóna oportunitats laborals a persones amb discapacitat. Un mal rollo tremendo. Fixa’t si hi havia mal rollo que poguent-los dur amb el meu cotxe (al final només érem tres persones) vaig contractar un servei de transfers que agafava quan duia bandes i li vaig dir «feu el favor de dur-los perquè jo no vull passar ni un minut amb ells». El concert boníssim, però el factor humà, infame.
I aquestes són les úniques persones que me varen fer la vida impossible [riu]. Cosa que me fa pensar que en Tom Waits també deu ser un tipo bastant difícil. I això és tot.
A nivell d’ego com a promotor, evidentment tens la il·lusió que una cosa que a tu t’encanta vols que a la gent també li agradi, però en aquest aspecte ha estat molt satisfactori perquè el públic es va fidelitzar i una de les coses que més ha alimentat aquest «ego de promotor» és que gent molt de pics venia a cegues, refiant-se del criteri. I això és molt potent.
I en alguna ocasió, he demanat disculpes d’artistes que me pensava que farien un bon concert i va ser un desastre. I record haver passat matins enviant mails de disculpes perquè aquell concert no va tenir la qualitat que un desitjava. S’ha d’estar «a las duras y a las maduras» [riu].
Tomeu, aquesta activitat que fas de forma amateur o semi-professional, complementària a la teva activitat professional principal, com ha afectat la teva vida privada.
Evidentment, quan la programació musical no és una professió sinó un hobby, al final són sacrificis en temps d’oci que deixes de destinar a la teva família. Evidentment afecta, sobretot quan tens fills. Més d’un pic m’ha passat que havia fet contractacions amb molta antelació, cosa que sempre he preferit per estressar-me manco, i quan arribava la data sortia un pla d’anar a fer una excursió amb els nins i hi havia de renunciar perquè tenia el compromís del concert.
D’altra banda una derivada molt però que molt positiva és que gràcies als concerts jo he ampliat molt la meva vida social, i l’exemple més immediat és Rudy Sessions que actualment són 17 socis que han enriquit molt la meva vida social. Tenim en comú que ens agrada molt la música i cada setmana o dines amb un o te trobes a la tenda de discs Mais Vinilo, i això ha estat molt enriquidor a la meva vida social, més enllà de la meva família. Aquesta part compensa moltíssim.
Finalment, Tomeu, fins quan la promoció de concerts sota el nom que sigui?
Jo ara amb l’edat estic filtrant molt el factor humà. Només duc artistes dels que tenc unes referències que són gent de bon tracte i de passar-ho bé amb ells. No oblidem que quan ve algú de fora és com si tu fessis un petit viatge: vas a l’aeroport, li mostres com és la vida a Mallorca des d’un punt de vista manco turístic. Amb l’experiència ja saps qui són els agents o els managers que te duran algú que no només farà un concert de qualitat, sinó que també tindrà un bon tracte humà.
Esper que Rudy Sessions duri molts d’anys perquè ens ho passam molt bé i, a títol individual, crec que Women Don’t Wait també pot durar molts d’anys, clar que sí. Mentre tinguem el capet clar [riu] podrem seguir. És un alicient de la vida important.
Doncs sí, la música és i seguirà sent per molts d’anys un alicient de vida per a Tomeu Gomila, aka Waiting for Women that Don’t Wait with The Impossible Rudy Sessions.
Ha estat molt emocionant fer aquesta repassada amb tu. Gràcies incombustible Tomeu!
Publicado por:
Dirigeix l’associació cultural Pecan Pie música i cultura sense ànim ni lucre des de 2005. A part de la música, li agrada caminar per la natura, la llengua catalana, els còmics i les sèries de TV britàniques de procediment policíac.
No hay comentarios